Un aplaudiment justet, de pura cortesia, va tancar dissabte passat al Teatre Monumental la representació de ‘Ricard 3r’ dirigida per Àlex Rigola. Va ser una resposta freda en una nit de temperatura baixa per a una posada en escena que també traspuava fredor. I és que aquest ‘Ricard 3r’, nou aterratge del director del Teatre Lliure en el repertori shakesperià, resulta desconcertant. Després d’un suggerent ‘Titus Andrònic’ (2000) i d’un rodoníssim ‘Juli Cèsar’ (2002), Rigola s’ha embrancat ara amb una obra complicada i intenta aportar-hi una mirada actual, amb una reflexió sobre la influència de l’educació en la deformació de la consciència moral. Tanmateix és una òptica estimulant, però que de seguida es torna borrosa perquè sembla passada pel túrmix: retalla el text, redueix espais, suprimeix personatges i els simplifica a base de tics.
Rigola peca aquí d’una certa fixació envers d’altres dramatúrgies prèvies, com ‘Suzuki I i II’ (2001), ‘Glengarry Glen Ross’ (2003) o ‘Santa Joana dels Escorxadors’ (2004), que li han procurat èxits reconeguts. Però a ‘Ricard 3r’ aquest deix dificulta tant la comprensió de l’entrellat històric que s’hi narra com el desenvolupament de la mateixa acció dramàtica. També la dèria per la projecció videogràfica, que recorda muntatges de Frank Castorf al capdavant de la Volksbühne berlinesa, acaba sent un factor de banalització argumental i un destorb al que passa en escena. Perquè l’espai paral·lel que representa, més que la Torre de Londres sembla el quarto de les rates.
En canvi l’escenografia tancada i allunyada del prosceni, que figura un bar de putes, tot i la seva discutible estètica és una bona al·legoria de la maldat que reclou tots els personatges sense escapatòria.
Quant a la interpretació, s’ha de destacar el treball colossal de Pere Arquillué com a protagonista, que a cada moment desborda d’energia perquè la representació tiri endavant. Llàstima que al seu voltant té massa llast. Dels altres personatges masculins només es pot dir que es passen l’estona sense saber si van o vénen. Pel que fa als papers femenins, s’ha de donar la raó al crític Harold Bloom quan escriu que tots els de ‘Ricard III’ són un malson per a qualsevol actriu. Perquè és un patiment veure els recitats amb pinta de meuques de Chantal Aimée o d’Anna Ycobalzeta. Només Alícia Pérez, fent d’Elisabeth, se’n surt bé en l’escena del plany pels seus fills morts.
En conclusió, de la mateixa manera que l’obra acaba amb el monarca rebolcant-se i bramant per un cavall, el muntatge d’Àlex Rigola demana a crits més senzillesa i un millor servei al text de Shakespeare.
