L’exposició fotogràfica de Les Santes és un acte que anticipa la imminent arribada de les festes majors de la ciutat. La mostra d’enguany es va inaugurar el passat dia 1 de juliol i ha comptat com a artista creadora amb Olga Boix, una fotògrafa de trenta tres anys que tot i que va nèixer fora de la ciutat viu a Mataró des dels quatre anys. Els colors i la cara humana i participativa de Les Santes barrejades amb l’espiritualitat d’elements com els mandales són alguns dels elements que defineixen les fotografies que han sortit de la màquina d’aquesta artista.
Com va sorgir la idea de transformar Les Santes en mandales?
No és que ho veiés com un mandala inicialment, el que passa és que m’agrada molt fer narrativa, explicar coses fent una narració. I l’acte de Les Santes explicat amb una foto em resultava molt difícil. Com que m’agrada explicar històries vaig pensar que si englobava moltes fotos en una podia explicar què és cada acte. D’altra banda la forma de mandala va sorgir perquè quan em van encarregar l’exposició vaig descobrir els mandales i em van encantar. Llavors vaig pensar que podria intentar fer mandales fotogràfics.
Podries explicar a tots aquells que no coneixen els mandales el que són?
Al llarg de totes les cultures hi ha hagut mandales. Per exemple, els que nosaltres més coneixem no els diem per aquest nom, són els rossetons de les esglésies. Els indis americans també feien els seus dibuixos rituals... Però els més coneguts són els dels monjos budistes per la seva espectacularitat amb la sorra de colors. Per les dates en que em van fer la proposta, la Casa del Tibet a Barcelona va fer un mandala gegant per la pau al món i el vaig anar a veure. Em va agradar moltíssim.
La teva ha estat la tretzena exposició fotogràfica de Les Santes. Costa donar una visió nova d’una festa tant retratada?
Si sóc sincera, no em vaig proposar fer alguna cosa nova. Sinó que vas buscant llenguatges i maneres de comunicar. També a la vida et van passant coses i vas descobrint coses que et mouen. I suposo que inconscientment vaig pensar que si a mi un mandala em mou també pot moure a un altre.
Què volies transmetre a través de les teves fotografies?
Buscava transmetre l’energia. Amb una sola foto és més difícil. Però quan expliques un conte, una història... és com quan tens quatre fotos d’un mateix acte... tens més informació. D’altra banda la gent és el que més m’agrada, la música és el que més m’agrada, i ho vaig barrejar.
Gent n’hi ha molta. Ningú et va posar problemes a l’hora de retratar-la?
Què va, em vaig sorprendre molt. Jo els hi preguntava. Els hi deia: “Escolta, que faig l’exposició de Les Santes, em deixes fer-te una foto?” I tothom em deia que sí. Em sembla que de potser tres-centes persones només una em va dir que no. I em va agradar, perquè si tu em dius a mi que em fas una foto et diré que no.
I a nivell global, quin tret destacaries de l’exposició?
La paraula unió per a mi és molt important. Per exemple, he barrejat persones i moments. Les festes són la unió de tot un poble. Llavors, amb l’espiral de l’amor, que col·loco al centre, al final acaba amb una abraçada, i és el que intento explicar en el panell que he escrit: regalar amor. És una ofrena per aquest món on hi ha tantes guerres i tantes desunions.
Però l’exposició divideix dos tipus de fotografies diferents?
Perquè alhora que vaig descobrir els mandales també vaig descobrir la lomografia, un moviment que va sorgir a Viena. L’origen d’aquestes càmeres és rus i les seves lents són diferents. Per tant, l’efecte que produeix també. Dóna molta saturació de color, l’efecte de vinyeta... Aquest tipus de fotografies són les que es poden visitar al pis superior.
Alguna empremta marca les teves imatges?
L’espontaneïtat de moltes fotos. El que s’estava vivint, el que hi havia. Una mirada sense judicis.
Fer fotografies de Les Santes et permet descobrir una part de la festa que desconeixies?
I tant. Jo no havia anat mai a les matinades, no havia anat a la missa... Les havaneres de lluny... I l’any passat mirava el programa i dèia: “avui vaig aquí i vaig allà”. Però el que més m’ha agradat ha estat el fet de tenir tant de contacte amb la gent i que estiguessin oberts, que no em posessin impediments.
I com vas combinar el fet de treballar i viure la festa?
Doncs bastant bé, perquè la majoria de fotos són de nit. D’això me’n vaig adonar quan vaig acabar de preparar-les. N’hi ha moltíssimes de nit, sobretot pels mandales, perquè jo estava acostumada a treballar de dia i sortir de nit. Però clar, aquell any l’endemà m’havia de llevar perquè alguna cosa havia de fer de dia. Aquesta és la diferència, que he viscut aspectes de la festa més de petits. Com l’anada a la residència... feia mil anys que no hi anava. Però vaig decidir d’anar-hi, perquè ho volia veure tot.
Què vas sentir quan et van proposar fer l’exposició de Les Santes?
Em van trucar el dia del meu aniversari i m’ho vaig prendre com un regal. Si ha de ser com un regal, doncs fem-ho. Estava molt nerviosa, perquè t’hi jugues moltes coses. Molta gent et veu i téns ganes de fer-ho bé. Però només pots fer el que saps fer. El que ets surt allà.
El dia de la presentació de l’exposició gairebé no vas poder ni parlar...
Estava histèrica, molt nerviosa. Vaig pensar que podria parlar, però em vaig començar a emocionar. Estava emocionada perquè hi havia molta gent, gent que coneixia, amigues a les que feia molt que no veia i que no els hi havia ni pogut dir que feia l’exposició i en canvi estaven allà. Estava molt il·lusionada.
Com convidaries a la gent a l’exposició?
No els diria res, qui vulgui anar-hi perquè tingui curiositat que hi vagi. Però si més no, veuran moltes parts dels actes i podran decidir si els volen viure en persona. És una invitació a viure Les Santes.
Un mandala viu
L’espiral de l’amor, l’obra central de l’exposició, és sense cap mena de dubte la preferida de la fotògrafa. “A mida que anava preparant els mandales anava pensant en l’espai. Pensava en no preparar les fotos per penjar a la paret, sinó fent una estructura central perquè la gent s’hi pogués moure”, explica Olga Boix. A mesura que va treballar aquesta idea va acabar desembocant en l’oportunitat de poder fer una foto central que resumia molt l’essència d’un mandala, ja que el mandala pels budistes és un edifici de quatre plantes que s’ha de contemplar des de dalt. “En imaginar-me l’espai vaig veure la possibilitat”, conclou Boix, que defineix aquesta experiència com la voluntat de crear un “mandala viu” on la gent s’hi barregi.
Tots els retrats han estat inclosos
Escolta, el concert de Llibert Fortuny és una altra de les composicions preferides de l’artista. Aquesta ens parla de la seva composició, de com crear els mandales era una experiència semblant a un joc en el que s’han d’anar muntant peces. “M’han quedat moltes fotos però també n’he col·locat moltes” ens explica Boix referint-se a aquest procés de composició.
Però la fotògrafa escollida per l’exposició d’enguany explica com ha intentant incloure en la mostra tots els retrats que tenia. “He intentat posar tothom que li vaig fer fotos. Tenia problemes perquè tens un espai limitat, però he fet el possible perquè surti tothom” diu la fotògrafa que continua: “Perquè a aquella persona jo li havia demanat permís i li havia explicat”.
Per això, Olga Boix explica que tot i que probablement a alguns dels retratats els hi haurà estat indiferent sortir o no a l’exposició, a ella li feia pena no incloure totes les fotografies de la gent perquè a alguns ja els hi havia anunciat que probablement apareixerien a l’exposició.
