Daniel Higiénico és una barreja de massa coses d’allò que ara se’n diu frickies. Ve a ser un Joaquín Sabina reconvertit a la fauna del mític “No te rías que es peor”, imaginin el resultat.
Si tal personatge en escena, d’indubtable qualitat musical per altra banda, resulta extremadament perillós en solitari imaginin-lo envoltat d’un banda d’excel·lent nivell disposada a secundar-lo en cada camí que ell vulgui esprémer. Tot resulta, primerament, genial i molt saludable, tot i que bastant peculiar, i fa de qualsevol espectacle seu un esdeveniment a analitzar, contemplar, recomanar i reflexionar.
Daniel va arribar d’entremig del públic, molt nombrós, tres quarts de sala, per tirar del seu darrer disc a l’hora d’encetar el recital. “El hombre del tiempo” va ser el tema elegit i ja des d’un inici la música va quedar, com sempre, eclipsada per les lletres d’ell i pels excrements conceptuals que el seu univers personal aboca a cada nota.
El primer punt a destacar va ser “me duele el cuello de tanto mirar las estrellas”, cançó que va cantar tot tibat mirant el cel, en una postura que no va abandonar en els quatre minuts de tema. Diversos temes diferents es van anar succeint a partir d’aquí en un degoteig irresistible de tonteries, "frickades" i paranoies amb punts àlgids a “la humedad”, “mucho look y pocas nueces” o la fantàstica “Freddy Black”, un dels seus hits, cançó en la que escenifica i canta com un gàngster queda atrapat a la vinyeta d’un còmic.
El món higiènic es va anar imposant a mesura que variava el contingut musical que acompanyava les lletres. El baix, les dos guitarres i la bateria ressaltaven la ja de per si cridanera figura de Daniel alhora que, per postres, oferien solos boníssims. Tanta bogeria va desembocar en el rocambolesc clàssic “esta ronda la pago yo”, que parla de l’amic que tot i ser pesat, tots voldríem tenir o, i això ja són paraules majors “yo soy el diablo en persona” performance fantàstica que va fer riure tothom al ritme de la música més canyera del recital.
La rialla va governar el Clap durant dues hores tot i que va esdevenir càntic a l’epíleg “flipando el colores” himne de Daniel Higiéncio, cantat a soles i sense acompanyament musical, rematant una nit sensacional. La bomba de rellotgeria va explotar doncs durant dues hores, en un bolo que tot i cansar el algun moment, va ser de gran interès i gaudi de la claca. L’habitual 2x1 del Clap va ser divendres diferent: al preu de l’entrada et donaven humor i música i tot, higiènicament; que més es pot demanar?
