Com és costum, l’adveniment del temible 30 de juliol ha despertat la ciutat del somni festiu de tres dies per una banda i l’ha ensopida per l’altre. Ha acabat la Festa Major 2013, la de les multituds, i pertoca fer balanç posant notes als fets que més en mereixin transcendir, en una opinió forçosament a títol personal.
10. Massives
Sembla reiteratiu incidir en el que s’han convertit Les Santes. La criatura s’ha fet grandiosa però està sabent redimensionar-se a si mateixa i convertir-se realment en el resultat anhelat el aquell primer ‘Fem-ne Festa Major’. De la relació entre crisi i el ‘boom’ de festivitats com la nostra ja n’ha parlat algun sociòleg i el cert és que la ciutat de l’atur i les preferents perpetrades per una colla de lladregots sap posar-se maca per uns dies i omplir-ho tot. Les Santes vessen i l’estampa massiva que abans sols s’associava a la nit del 27 a baix a mar o a la Nit Boja és el paisatge habitual de la festa. Gent per tot i a tot arreu, molts visitants, mataronins diversos. No es pot entendre els futurs passos de la Festa sense aquesta visió ‘macro’ de la ciutat. Unes Santes rodones i més participades que mai, sobretot en la Nit Boja i la Tarda Guillada.
9. Dissantes.
Els actes del portal queden sovint sepultats per la força de la seqüència ritual festiva del famós 25-29 de juliol. Però cal recordar l’èxit de les Dissantes com un dels elements més destacats d’aquesta Festa Major. La iniciativa de la Fundació El Maresme i la ballada massiva del ‘Jo sóc com tu’ converteixen l’estampa del Parc Nou tot taronja en un dels millors records que es poden tenir d’enguany. Les Santes de les masses no obliden la matriu social que poden tenir totes les festes. Demostració de solidaritat. Autoestima. Ciutat en majúscules.
8. Música i Reina del Maresme.
Una de les grans apostes de l’any ha estat una major presència musical. En aquest àmbit cal ressenyar noves apostes com el concert dels Catarres que va inundar Santa Anna, el reviscolament encara per rematar del Sarau o la consolidació de la Plaça de la Muralla. També el fet que el Clap tornés a apostar per Mataró i Les Santes amb Manu Chao. Falta encara enriquir el discurs musical de la pròpia festa. Fer-lo més variat i exigent. Desdoblar apostes. El camí pot ser el que ha emprès el món de la rumba local, fins fa pocs mesos deixat de la mà de déu. El seu ‘Reina del Maresme’ és un trofeu musical d’aquells que si fos un títol esportiu mereixeria brodar una estrella sobre el pit. Convertit en himne per aclamació i insistència. Banda sonora del somriure etern de la ciutat.
7. m1tv
Per fi la televisió local ha esdevingut amb tots els ets i uts la televisió de Les Santes, oferint una cobertura espectacular del més important de la Festa Major. Com a ciutadà i col·lega ho reconec: l’aposta pel directe era valenta i s’ha saldat amb un èxit absolut. Amb l’esperit aquell de proximitat de l’antiga Televisió de Mataró però recuperat forces amb un planter jove que ha sabut dur a la pantalla la passió que traspuen per la Festa Major. El pas fet és important però queda camí per menar. Que per primera vegada es retransmetin actes de la magnitud del Desvetllament també forma part d’aquest entorn de cotó fluix amb la que cal cuidar la festa. Si narrem bé Les Santes seran més fàcils de fer-se entendre.
6. L’Agrupació Musical del Maresme
La banda. Sí, parlem de l’Agrupació Musical del Maresme. Mereixen ressenya. No fa pas tant que es deia que no tenien bufera ni entitat. Bajanades. La banda està en una expansió franca i millorant molt com a formació. Tenen força, tenen joventut i bevent de la Escola de Música Municipal estan consolidant pes i maneres. La seva proliferació en els actes, la seva presència obstinada, el com sempre hi són queda sovint enfosquit perquè no se sap si són comparsa o no, al no dur un ninot a sobre. Sense les seves notes, però, seria impossible concebre la festa. El seu és l’aprovat que el mestre posa al nen que vol mantenir en tensió per no parar de progressar de forma adequada. Que no reposin gaire els llavis, que se’ls gira molta feina.
5. Ruixada i Requisits
Els dos principals canvis d’ubicació han deixat elements per l’anàlisi en fred i en calent. Primer de tot, la Ruixada. Positiu que hi hagués més espai d’aigua i que això convertís tot l’acte en una pinya, concentrant la dispersió que l’amplitud del Parc Vell difuminava. Tot i així hi ha elements a millorar. Potser el fang no es pot millorar i cal partir del fet que no existeix una ubicació alternativa en tota la ciutat, però la ubicació de la barra i tota la disposició mereixen fer-ho coure tot una mica més. De nota, també, les dues ruixades infantils de l’endemà. Aquesta “està bé però” també és extrapolable al ball de Requisits. El seu quart de segle va ser un element de gala, la decoració de la pista una joia en tots els sentits però no es va poder acabar d’arrodonir ni la ubicació ni sobretot el funcionament de les barres de Juliana que semblen cues de fans de Bruce Springsteen a la porta de l’Fnac de torn. El mateix que dèiem: seguin, pensin i millorin. Feina per l’any que ve.
4. Capgrossos
La millor Diada Castellera de Les Santes va encetar el cicle dels actes més concorreguts de la festa, va deixar pel record l’actuació dels Castellers de Vilafranca i el seu 9 de 8 i va consolidar la Plaça de Santa Anna de Mataró a la primeríssima divisió castellera. Però en aquest context els Capgrossos van fer figa. Les seves primeres Santes sense castell de 9 pisos des del 2002 són una llufa que caldrà esmenar de cara a l’any que ve i, sobretot, el que queda de segon tram de temporada. Tenen feina.
3. Barres i Juliana
Mal funcionament en general de les barres i preus cars. Aquí que m’expliquin si 2,5 euros una cervesa és política de dissuasió o afany de lucre. Allò dels ‘preus populars’ s’esbossava potser amb alguna oferta però la ganyota de sorpresa en veure la quantia era generalitzada. S’ha de dir, però, que dur les barres de Santes no té res de fàcil i com a públic tots plegats devem ser una mica més que exigents. Però potser cal revisar ben bé quines barres s’habiliten i com. Menció a banda mereix el que s’ha convertit en anècdota desagradable i és com es va fer malbé per desconeixença la Juliana que es va servir a l’Anem de Canyes. L’any en què més s’ha parlat d’aquesta beguda va i se serveix de forma negligent part de la mateixa per desesperació dels qui feien cua. L’entramat entre barres i beguda pròpia de Les Santes també requereix orfebreria.
2. Incivisme.
La paraula incivisme és un tabú que produeix urticària per segons quina manera de fer-la servir dels governants de torn. És el cognom d’autèntiques perpetracions jurídiques de normes locals pel que, potser, la deixarem de banda i parlarem de vandalisme per una banda i d’excessos per l’altra. Mala nota pel vandalisme de quatre –quatre!– gats la Nit Boja, una nit en què molts veïns es queixen però cal ponderar que la magnitud dels efectes no desitjats no és proporcional als riscos que hi ha. Vaja, que podria passar molta més cosa i cal estar contents de la bona consciència festiva general. Que alguns fan el brètol? Segur. I que no ho haurien de fer també i per això el suspens. Una altra cosa són els excessos festius. La nit del 28 i especialment el No n’hi ha prou! ha entrat en una espiral que fa empipar. Concebem com a perillosa una Nit Boja a la que aboquem esforços i, mentrestant, som els propis mataronins els que semblem disposats a fer malbé per la via ràpida la rèplica més casolana amb el que s’ha convertit el 28. Vidre i poc respecte cap a les figures i els actes no són bons companys de viatge per una excursió que no va començar fa pas tant. Caldrà barrinar-hi.
1. Pluja
Les Santes han estat canícula pura i ha fet una calor que estabornia els valents que al punt del migdia paraven pel carrer. Aquesta xafogor tan mataronina, tant de mar, tant nostra s’ha mostrat amb més força que mai amb una única excepció: altra cop la pluja. Per tercer cop en quatre anys un ruixat esguerra una nit de Santes tot i que aquesta vegada el saldo no va ser tant desastrós ja que sols va amputar el No n’hi ha prou! i fer suspendre els Djs. I a més, avui en dia, és impossible amb la dimensió de festa que tenim aspirar a espais coberts. L’únic avenç podria ser cobrir els escenaris però aquí falten no poques monedes i per ser un Pla B és poc raonable proposar-ho. Caldrà seguir confiant en les patrones, les clarisses o qui sigui per no tornar-nos a remullar. En tenim de sobres amb les ruixades del Parc.
0. Cremada i politització.
Unes festes com les nostres tenen un denominador social que les converteix en elements indispensables d’integració, suma de pluralitats. S’han de concebre com un marc unitari en el que desenvolupar polítiques públiques per enfortir lligams socials entre gents diverses. No és agradable ni desitjable que un altre any no hagi ni acabat la ressaca de Santes si ja tinguem polèmica política derivada. No és digne de la festa que se’n derivin pim pam pums polítics La cremada de bandera del ‘No n’hi ha prou!’ ha estat el foc d’encenalls ha revifat la guerra política entre uns i altres i, sincerament, això amb la Festa Major de rerefons, és un símptoma trist que no s’està a l’alçada de les pròpies Santes.
NOTA DE FINAL D’EXAMEN:
Aquestes Santes que tots procedim a exagerar no poden oblidar ni avui ni sobretot quan la ciutat torni a rutllar que sols es van poder gestar i sols s’estan podent consolidar amb la participació de matriu. En paral·lel al major caràcter de festa participada estem perdent tenor participatiu. Fora bo que en l’època de la piulada fàcil anéssim més enllà de la queixa momentània i hi hagués més gent, més diversa, més plural, participant, involucrada. Al setembre ens hi podem posar.
