Manu Chao va canviar el curs de la música festiva moderna amb Mano Negra i va esdevenir encara més ídol amb la seva trajectòria musical en solitari, primer amb la Radio Bemba i ara amb La Ventura. Símbol social, musical i polític, el cantant és el gran nom musical d’aquestes Santes
Què té Manu Chao el 2013 que segueix triomfant amb la mateixa recepta de sempre?
No sabria respondre objectivament aquesta pregunta, seria millor preguntar-ho al públic i la gent que ens segueix. Ells són els que ens aporten l’energia necessària perquè els nostres xous elèctrics funcionin, ja que aquests xous es basen essencialment en l’energia que desprenem de l’escenari, que arriba al públic i que ens la retransmet, i així va i ve com una petita dinamo que puja i puja... Crec que el que tenim i fa funcionar la “maquinita” és la il·lusió que hi posem, nosaltres i el públic. No sabria explicar racionalment el que passa als nostres concerts però passa alguna cosa molt especial, com una recàrrega generalitzada d’esperança i alegria. Em semblaria una visió reductora parlar d’una recepta única, personalment, en el sentit que qui ens ha vist en fórmula elèctrica i també en bars en versió acústica entendrà que les receptes són diverses i múltiples i només depenen del tipus de lloc, de l’horari, de l’entorn, si elèctric o acústic, del nivell sonor i també, cal dir-ho, del nivell de cerveses begudes, fums inhalats... són molts factors. Considero que som una banda que sap adaptar-se molt bé a qualsevol condició i això és un bon orgull nostre.
La Ventura és una nova versió de la Radio Bemba?
El nom de La Ventura ve d’una cançó de Mano Negra. Sempre m’ha agradat aquesta paraula, perquè no vol dir res al diccionari i a la vegada diu molt. Radio Bemba era –o algun dia tornarà a ser– una banda molt més àmplia en músics i arranjaments. La Ventura és un combo molt més reduït però més sòlid i amb una dinàmica més “canyera” i directa. Som 4. Jo cantant i amb guitarra acústica, el màgic Madjid, que és un crack increïble, a la guitarra elèctrica i acústica, en Gambeat al baix que és un pistó incansable per a la màquina i Garbancito a la bateria, que està amb mi des de la Mano Negra i que té un swing i una resistència que em semblen personalment de fora de sèrie. Estic més que feliç amb aquesta banda que bàsicament es caracteritza per l’amistat, la confiança i l’entrega entre nosaltres.
És el teu concert a Mataró. La podem considerar una ciutat-Manu Chao, com Barcelona, l’Hospitalet o Terrassa?
Són ciutats on ens sentim a casa i representen molts records i actualitats per a nosaltres. Durant molts anys ha estat important poder comptar amb l’amistat i confiança de sales com la Salamandra de l’Hospitalet, la Faktoria de Terrassa o el Clap de Mataró. També vull recordar el Masnou, amb bars com El Último o el Lobareto.
Mataró és ciutat rumbera. Què representa per a tu aquest gènere?
La rumba em va arribar en la meva adolescència amb los Chunguitos, els Chichos o Tony el Grande quan vivíem als afores de París, però als nostres cotxes sonava aquesta música, que sonava quan veníem de viatge a visitar la família. Adaptàvem músiques rumberes al nostre rock com ‘Hay que dolor’ de los Chunguitos o el ‘Rosamaria’ de Camaron. Després, quan el 1998 vaig venir a Barcelona, va arribar la immersió en la rumba catalana de la qual estem aprenent cada dia en bars de la zona, sempre amb el màxim respecte.
Ets més de tocar en festes majors com Les Santes, de concerts clandestins o potser de festivals?
En qualsevol lloc. L’important és no caure en la rutina de fer sempre el mateix i crec que això ho estem duent bastant bé. Em sento a gust amb les sorpreses que ens aporta el dia a dia i cada concert. Evitar la rutina és primordial per seguir alerta i creatiu sempre.
En un moment polític amb corrupció, crisi, austeritat i xenofòbia és més necessària que mai la teva música?
El panorama està lleig. Molt lleig. La situació és massa difícil per a massa gent i les retallades, la corrupció i la incoherència d’aquestes dites democràcies, són xacres que afecten directament la vida de milions de persones. Fa anys que dic que vivim en una falta de democràcia, la realitat és cada vegada més òbvia, vivim en dictadura, la implacable dictadura dels diners. Els bancs estan per sobre els governs escollits pel poble, és una realitat que pateixen milions de persones en el seu dia a dia i ara ja és una evidència generalitzada. Avui en dia la urgència no és la música. La urgència és trobar una forma o una altra que els poders econòmics es prestin al joc democràtic i no influeixin sobre ell com fan fins ara. Per posar un exemple, el proper President dels Estats Units que se suposa que és l’home més poderós del món no serà mai el que millor programa polític tingui, serà el que més diners aconsegueixi per a la seva campanya electoral, per tant el que millor es vengui als poders econòmics. Així va el món, això no és democràcia, és negoci: bo per a molt pocs, desastrós per a tota la resta.
