Albades

Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972

La rotació del nostre planeta sobre el seu propi eix motiva que cada dia s’escaiguin dos crepuscles: el llostre matutí i el vespral. L’albada és el finestral que deixa pas a la claror del sol, en obrir-se els cortinatges del llevant.Però l’alba sorgint, en el nostre paratge geogràfic, del lluny de l’horitzó marí, malgrat que signifiqui -sovint- un espectacle d’atractius cromàtics i lumínics d’altíssima qualitat i esdevingui una orgia de meravelles goluda per al tast de la nostra bulímia sensorial... pateix, a causa de la seva franja horària i sovint de l’embat meteorològic, el handicap d’una inoportunitat manifesta.Primerament perquè matineja massa d’hora a l’estiu o perquè en altres estacions l’ambient rúfol ho invalida.L’home fins que es va inventar -o descobrir l’electricitat- fou un esclau -i per a segons quines religions primitives- un servil adorador del sol. Aquesta estrella magna d’ençà del big-bang, sense intervals i generosament ha anat proveint, el seu planeta  preferit, de llum i escalfor a efectes que nosaltres els seus estadants poguéssim fer-hi -si més no- la viu-viu.Anar a jóc com les gallines és, actualment, una expresió obsoleta, una romanalla que pertany al colorit costumista del refranyer. Penso que ja ni els mateixos galls de cresta més insolent de la ruralia es creuen que si no trompetegessin l’aire amb la diana del seu quiquiriquic escardalenc, no sortiria el sol.Ja han declinat el privilegi secular d’ésser el despertador ancestral ni que sigui amb puntualitat de rellotge de quars.Dèiem que, sobretot a ciutat, ens perdem diàriament, l’ocasió de contemplar la multitud de matinades d’encanteri que glorifiquen la natura en el seu aspecte més acollidor. Però ens hem entortolligat tant la vida que ens perdem aquesta injecció d’optimisme que suposa el leit-motiv de l’eclosió matutina de goig i esperança.Talment la música de Ruggiero Leoncavallo, “Mattinata”.