Jordi Pons-Ribot recrea ‘L’auca del senyor Esteve’

Segona incursió en poc temps de Jordi Pons-Ribot amb la companyia Fènix Teatre a la cartellera barcelonina. Si pel març de l’any passat sota el títol de ‘Nora’ ja hi portava la seva visió de la ‘Casa de nines’ d’Henrik Ibsen, ara ha tornat a la Sala Muntaner al capdavant d’un muntatge i d’un equip professionals per presentar una versió lliure de ‘L’auca del senyor Esteve’ de Santiago Rusiñol que ha anomenat ‘La classe neutra’. S’hi estarà fins al 17 de febrer.Intenció divulgativa, visió críticaConvençut que aquesta peça del cèlebre pintor i escriptor modernista –publicada  primerament com a novel·la l’any 1907 i adaptada per al teatre deu anys després– és una obra de referència de la literatura catalana de l’època, Pons-Ribot ha volgut fer-ne una relectura amb ulls d’avui dia. En això hi ha una clara intenció didàctica, que és donar-la a conèixer, fer-la accessible al públic actual. De fet, la d’ara és com una segona temptativa, perquè l’any 1992 ja havia realitzat un muntatge similar que els mataronins vàrem poder veure al Teatre Monumental. L’adaptació per a l’escena, que ha escrit ell mateix, parteix del text novel·lístic original, perquè el considera més agut que no pas el de la versió dramàtica posterior. D’aquí el títol, ‘La classe neutra’, que subratlla l’enfocament crític envers la conducta mesella dels Esteves, aquests subjectes que opten interessadament per ostentar “silenci, discreció, economia i sequedat d’emocions” i aconseguir “de tot el que s’ha de tenir a la vida, per no tenir ni pena ni glòria, per no ser vist ni mal vist, per passar sense destorb, per allargar i no ser pobre”, en paraules del mateix Rusiñol.Concisió, claredat i correccióAmb aquesta perspectiva, Jordi Pons-Ribot ha bastit un muntatge triplement concís. En els mitjans, perquè la producció és forçosament sòbria. En el guió, perquè l’adaptació feta de ‘L’auca’ esporga bastants trossos de l’original. I en l’emplaçament de tota l’acció, perquè el situa exclusivament a l’habitació mortuòria del protagonista, que ve a ser un espai calidoscòpic. Però aquesta austeritat, que és una opció volguda, no comporta cap impediment per al públic. Al contrari. El bon ofici del director queda demostrat en el desenvolupament de la representació, que ell ha plantejat com una contemplació retrospectiva de la pròpia vida que l’Esteve fa abans de morir. Així el balanç de la trajectòria vital de l’amo de La Puntual apareix com un malson. És una existència gris, insulsa i monòtona. Un fracàs humà que es fa evident per a tothom. Per tant, si l’objectiu de la proposta és que l’espectador d’avui conegui l’obra i entengui les intencions crítiques de l’autor envers l’arquetip del botiguer pessetero, la fita queda ben complerta. I és que la claredat és una de les moltes virtuts de les posades en escena de Pons-Ribot. En aquesta també hi ajuden una escenografia cuidada, formalment realista, i una interpretació en termes generals correcta, on destaca Santi Ricart en el rol principal. D’entre els secundaris, Antoni Badia, Gemma Sangerman i Andreu Banús són els que ajusten més bé el seu paper. I, al capdavall, la recreació de ‘L’auca del senyor Esteve’ que fa aquest muntatge de Fènix Teatre té un interès afegit i és que apunta amb ironia un corol·lari innegable: quanta ‘classe neutra’ hi ha encara avui, tant en el món privat com en l’esfera pública!