Pere Vàzquez es posa al capdavant de deu representacions de Billy Elliot, la segona de les tres obres d'una temporada diferent a Sala Cabanyes.
Com és el pas de dirigir obres de format del tot limitat a una producció com aquesta?
És totalment diferent. Te n'adones que porto vuit obres dirigides que no serveixen de res quan t'embarques en una obra de gran format. És un aprenentatge totalment nou, no té res a veure. Aquí toco tres tecles més amb altres persones: hi ha direcció musical i direcció de coreografia. Amb el petit format ho tens tot més controlat i la meva manera de treballar amb pocs actors m'ho permetia. Tot és recollit. Un musical és una bèstia gran que se't pot escapar de les mans.
Aprens a no controlar-ho tot?
Exacte. Has de saber acceptar moltes realitats. Treballes amb setanta persones que ho fan per amor a l'art i que no totes aniran per allà mateix. I has d'aprendre a compartir moltes coses, començant per la direcció mateixa.
De qui va ser la idea d'atrevir-se amb Billy Elliot?
La Sala m'ho va proposar fa dos anys perquè coneixien que és una obra especial per mi perquè en sóc fan. Fer un musical, haver-lo de preparar amb tot un any, amb nanos joves... És el projecte més anti-jo que he fet fins ara. Una cosa molt grossa i molt comercial. Però també és cert que dins els musicals és el millor que podia muntar.
Què té d'especial?
La història que explica és molt profunda, té molt art dramàtic amb un interès i objectius de cada personatge molt interessants. És una obra molt profunda amb un missatge molt clar tant per adults com per a nens petits. Als adults els diu que hem de lluitar pels nostres ideals i em sembla que s'escau molt en moments com ara: una lluita entre miners i el govern de la Margaret Tatcher que pot recordar als temps que respirem.
Però també té un missatge pels nens, que lluitin pels seus somnis i que siguin a la vida el que vulguin ser. Són missatges per a nens i adults. Els nanos s'identificaran amb en Billy i als adults els commourà la part dels adults, tant la professora com la gent del poble. Els personatges de l'obra tenen una intenció dramàtica molt forta. I m'agrada perquè es posen a cantar de tant en tant. No és un musical continu, és molt neutre i defuig l'artifici d'altres grans musicals.
Quina cullerada hi has posat respecte el de Londres?
Té molts canvis. A nivell tècnic estem fent a la Sala Cabanyes un muntatge de grans dimensions de Londres. Òbviament l'hem hagut d'adaptar, però he volgut mantenir el mateix guió, la mateixa estructura, les coreografies o la música d'Elton John. Ho hem adaptat tot a les nostres possibilitats.
Has hagut de treballar singularment amb tres nens petits.
Tinc tres nens que són una passada. En Joan (Billy), en Josep Maria (Michael) i en Quim Font –que fa tant de Billy com de Michael– tenen tota la responsabilitat de l'obra. Tenen 13 anys i estan conduint l'obra ells. Tenen 70 persones que es mouen darrere d'ells. Ha estat una passada però la diferència amb els adults és que ells s'agafen la responsabilitat com un joc. No els veus patir.
