No és un recital ni un míting. Però té un to delicat, senzill i bàsicament tacte. David Fernàndez en deia assemblea polipoètica i començava dient que "no ha de tornar qui no se n'ha anat mai". Amb aquest pretext comença, un estol de samarretes per rerefons i tres amics passant-s'ho bé, l'espectacle Ovidi al Cub, que va omplir a vessar el Cafè de Mar en els dos passis programats diumenge, al migdia i a la tarda. Al diputat de la CUP, periodista abans que polític, l'acompanyen el poeta David Caño que contrapunta la música amb paraula dita i expressada i la delicatessen que sempre és la guitarra i la veu de Borja Penalba.
Tots tres canten Ovidi Montllor i canten a Ovidi Montllor, en un exercici doble realment emocionant. Context, interpretació i reivindicació. En clau d'un passat rabiosament present. I amb voluntat, també, de futur guanyat.
Fragments d'Ovidi al Cub
A la sessió de tarda hi va haver de tot. Des d'un Fernàndez emocionat relacionant la protagonista d'Homenatge a Teresa a les combatents de Kobane fins a l'eufòria per la victòria de l'"Oxi" a Grècia. Bona part de les millors cançons i lletres s'aclamen, mai millor dit, al d'Alcoi que flota entre fum de Ducados, la rebel·lia intrínseca de tot el seu embolcall social, whisky i guitarra. Consciència i emoció d'un passat musical que, com la matèria, fa quatre lustres va canviar d'estat. L'Ovidi segueix de vacances, però aquests tres i tants d'altres el saben percebre a la perfecció.
