Com et definiries a tu i a l’espectacle que presentaràs a Mataró?
És un espectacle d’humor amb monòlegs en el que estrenaré coses que encara no s’han vist a televisió. Estem fent gira per tot Espanya amb la idea de poder oferir un espectacle molt divertit per tota la família. Jo li diria a la gent que no dubti a venir a l’espectacle, perquè riuran de valent.
Un dels teus objectius és arribar a gent diferent, a públics diversos?
Intentem que així sigui, poder agradar a gent ben diferent i edats ben diferents, per exemple. A veure, no enganyaré: el meu espectacle no és per un nen de vuit anys però sí que pot venir un adolescent, un nano de 16 anys, amb el seu avi i tots dos riuran igual. A això jo li dono molt valor i els teatres on actuem ens ho insisteixen que tinc un públic amb una franja d’edat més àmplia que altres monologuistes i això jo crec que és una cosa que està molt bé. Busco un humor genèric que pugui encaixar en diferents mentalitats.
Modules l’espectacle segons on estiguis?
Una miqueta sí que canvia. Cada zona és diferent i segons el públic a vegades hi ha gags o formes de parlar o dir les coses que agraden més o menys. La rebuda del públic català cap a mi sempre ha estat extraordinària i no en tinc cap queixa, al contrari, és un dels públics més agraïts. Fa poc vam omplir a vessar el Teatre Coliseum de Barcelona i la gent en va sortir contentíssima. Depenent del lloc introdueixes matisos, un tipus d’humor, alguna variant. L’objectiu que sempre aconseguim és que tant nosaltres com la gent sortim ben contents d’allà on actuem.
Com va ser el dia que vas decidir ser humorista?
Jo no ho tenia pas pensat però un amic meu de Valladolid, en Mariano, em va apuntar a la programació d’un teatre sense dir-m’ho i com que m’hi vaig veure abocat doncs vaig actuar. Després d’aquell debut vaig enviar un vídeo a ‘El Club de la Comedia’ i vaig arribar a la final del Campionat estatal. Després d’allò vaig anar treballant més en aquest àmbit i de mica en mica vaig arribar a dedicar-m’hi. Jo vaig deixar de treballar al Bar l’1 de març del 2003 amb la qual cosa aquest any compleixo una dècada de trajectòria. N’estic molt content, es gaudeix molt i és tota una altra vida.
Sense la tele haguessis pogut fer carrera?
Abans de sortir a la televisió jo ja havia treballat en locals i teatres però està clar que el salt espectacular es presenta quan la tele et posa en coneixement de molta, de moltíssima gent. Si jo abans treballava 100 nits, després de la tele treballo 200 nits a l’any. La televisió és un “pantallasso” brutal.
Prefereixes el directe o la televisió?
El directe és molt més real i proper. Pensa que a la televisió a vegades segons quin sketch s’ha de parar, tornar a gravar... és molt més artificial. A mi m’agrada el teatre i també la ràdio com a mitjà, per la relació que s’estableix.
Mataró és una ciutat amb febre monologuista, cada cop més de moda.
No només Mataró, que sé que hi ha programació, és a nivell general. Recordo quan vaig començar que la gent deia que “això dels monòlegs” duraria dos anyets i s’ha acabat. Però tot al contrari, jo crec que ha encaixat gràcies a una franja de gent jove que els monòlegs és l’humor que bàsicament han conegut. Són generacions que potser no han conegut els acudits que els més grans sí i que per tant aporten una nova manera, una nova força al món de l’humor amb bones quantitats de públic. Els locals de programació tenen èxit i els teatres programen humor. Això és bo per tots.
L’actual crisi fa que la gent tingui més necessitat de riure?
La crisi agraeix l’esforç de l’humor, ens dóna les gràcies. Jo quan em diu que gràcies perquè els he fet riure veig el rerefons de la crisi, tanta notícia dolenta, tantes coses negatives. La gent posa més en valor que en moments com aquests els puguis arrencar una rialla.
