Darrere d’un taulell, Emília Illamola va començar a vendre llibres i a endinsar-se en la complexitat de les narracions. La poesia la va envair un dia i les ganes d’escriure la van portar a publicar ‘Fraccions’ i ‘Joc de llunes’. Ara, Illamola arriba amb la seva obra més ambiciosa, una novel·la sobre la persecució d’un desig. ‘Una certa onada’ parla de neguits i d’incerteses, però també d’il·lusions i reptes.
Què hi ha al darrere d’Una certa onada?
Podria dir que hi ha la ficció d’un neguit, la preocupació de no saber fins a quin punt l’encertes quan encetes un projecte personal que t’interessa i vols que surti bé, tant de cara enfora com de cara endins.
La Viola, la protagonista del llibre, es busca a si mateixa al llarg de la novel·la. És el retrat d’algú que passa a la maduresa a través de la literatura?
Sí, podríem dir-ho així. La Viola està en un moment en què necessita comprovar si la fantasia d’aquest somni, que l’ha acompanyat però que se li ha resistit durant tant de temps, passa la prova de la realitat. Perquè és el fet de tenir-ho pendent, el que li crea aquesta incertesa que li està barrant el pas.
La novel·la gira entorn d’uns correus electrònics.
La Viola defuig la soledat, necessita estar permanentment connectada i compta amb una xarxa de familiars i amics de la que es nodreix. I en aquest context, els correus electrònics que rep i envia marquen una pauta, perquè l’obliguen a prendre decisions puntuals que, per si sola, potser no prendria.
Què té d’autobiogràfic el llibre? Era un dels teus somnis escriure un llibre?
A ‘Una certa onada’ hi ha molt de mi, i tant!, per descomptat, però no és autobiogràfic, encara que sí que és cert que durant molt de temps vaig tenir aquesta idea, que venia d’un somni que se m’havia colat en la realitat. Però pensant-hi, em sembla que és el moment el que de debò és autobiogràfic, aquesta mena de pausa on estic ara, que em permet escriure.
És la teva obra més ambiciosa?
Si per ambiciosa s’entén que amb ‘Una certa onada’ s’està consolidant aquest camí d’escriptura que vaig iniciar amb ‘Fraccions’ i que vaig continuar amb ‘Joc de llunes’ i que ara amb aquesta segona novel·la, amb la que he comptat amb el suport d’un bon nombre de mecenes, m’agradaria arribar a més lectors, sí.
Has tocat la poesia i la novel·la. Què t’aporta cada gènere?
M’agrada escriure poesia perquè és com una llambregada, que puc expressar en poques paraules. En canvi escriure novel·la, que també m’agrada, requereix l’elaboració d’una trama. Però les dues em duen a satisfer, per dir-ho d’alguna manera, la necessitat creativa del moment.
Sempre has estat molt lligada a la literatura, primer venent llibres, ara, escrivint-los. Això t’ajuda a saber què li agrada al lector?
Ja m’agradaria, ja, que fos tan fàcil com sembla! Però el cas és que el que escric, quan escric, neix a partir de mi. I m’és totalment impossible saber si agradarà o no i menys encara, pensar en un possible tipus de lector.
Què prepares per al futur?
Ara mateix estic treballant en unes narracions i tinc pendent de revisió una novel·la que encara no he donat per acabada.
