Care Santos (Mataró, 1970) és una de les escriptores catalanes del moment. Amb gairebé vint anys de trajectòria literària i prop de mig centenar d’obres publicades per a adults, infants i adolescents, el 2014 va ser el seu any. Va aconseguir el prestigiós Premi Ramon Llull per ‘Desig de Xocolata’, la història de tres dones unides en el temps per la seva passió per la xocolata. Amb aquesta novel·la es va convertir en la gran triomfadora del Sant Jordi, ja que va ser el títol de ficció en català més venut. I a finals d’any va acabar el rodatge de l’adaptació televisiva d’un altre dels seus títols, ‘Habitacions Tancades’, que TVE estrenarà a la tardor vinent.
2014, amb el premi Ramon Llull i el seu èxit per Sant Jordi, ha estat el millor any de la seva carrera literària?
No sóc gaire de categoritzar, però sí que he viscut un any molt intens. El Ramon Llull va representar canviar de lliga per mi, vaig pujar sis graons de cop. I tot i que va suposar una gran empenta, ningú preveia que Sant Jordi anés tan bé. No serveix de res guanyar un premi si després a la gent no li agrada el que escrius. Però es va demostrar que sí, que tenia el suport del públic, i això és el que em va fer més feliç.
Fa temps que viu com a escriptora professional, que en aquest país no és fàcil. Quins sacrificis calen per viure de l’escriptura?
Sovint em pregunto: què escriuria si no hagués de pagar els rebuts? La resposta no és fàcil, però no crec que fes coses gaire diferents de les que faig. Al cap i a la fi tots els projectes en què m’embarco els prenc amb totes les ganes del món, i les ganes mouen muntanyes. Toco diferents pals, per a adults, infants i joves, m’agrada moure’m, canviar de registres...
Això només s’aconsegueix connectant amb un públic lector molt ampli. Com s’ho fa?
Per a un escriptor és impossible saber per què connecta amb el públic. Sempre que escric un llibre em pregunto si me’l llegiria si no fos meu. Intento seduir-me i emocionar-me a mi mateixa. L’emoció és un concepte clau, i molt difícil de racionalitzar i d’explicar. La lectura té a veure amb això, amb les passions més primigènies. I jo dec tenir la sort d’emocionar-me amb el mateix que una gran quantitat de gent.
Aquesta connexió és especialment estreta amb el lector juvenil.
Em fa molt feliç connectar amb els adolescents, perquè són un públic duríssim, un jutge ferotge que no et llegeix si no li interessa el què li expliques. L’únic secret per escriure per a gent jove és conèixer-los, estar atent, identificar què necessiten, què els passa, què volen saber, contra què lluiten.
Fa gairebé vint anys del seu primer llibre per a adolescents. En què ha canviat aquest col·lectiu des de llavors?
Les emocions segueixen sent les mateixes avui que fa vint anys o fa dos segles. Tots ens hem preocupat i emocionat sempre amb les mateixes coses; especialment els adolescents, sempre tan hiperestèsics, amb les emocions a flor de pell.
Enganxats tot el dia al mòbil, a Internet i les xarxes socials, no és un miracle que s’asseguin a llegir un llibre?
I tant que ho és, però jo diria que a qualsevol edat. Avui el món ens empeny a estar sempre connectats, a córrer tot el dia. Necessitem actes lents, moments de quietud, de tranquil·litat i de silenci. La lectura és un d’ells.
La clau per tant és motivar-los a llegir, però com ho aconseguim?
Sovint em trobo amb pares que intenten forçar els seus fills a llegir una estona diària i no se’n surten, perquè obligant-los no anem enlloc. Hem de canviar els verbs: no els hem d’obligar, els ho hem d’encomanar. No hem “d’introduir” els infants en la lectura, hem de fer que s’enamorin dels llibres, que s’entusiasmin amb ells.
