A finals del segle X -i sobretot a partir del segle XI- a bona part d’Europa es comença a gestar un nou model polític, social i econòmic, el feudalisme. Aquí a casa nostra, durant aquesta època, el territori que havia estat l’antiga Iluro s’anirà repoblant lentament per pagesos lliures que posseïen petites propietats de terra anomenades alous. El poder cada cop més gran dels nobles laics i eclesiàstics gràcies a la feblesa de l’autoritat comtal va propiciar que aquests, mitjançant la violència, s’apoderessin de les terres dels pagesos. Ara el pagès i la seva família restaran lligats a la terra i al senyor feudal.Poca cosa sabem dels començaments de la vila medieval de Mataró. Tot i això podem assegurar, tal i com ens ho demostren les fonts escrites del segle XI, que allà on havia existit la ciutat romana d’Iluro ara hi havia un parròquia envoltada de petits masos de pagès que rebia el nom d’Alarona o Civitas Fracta.
És a partir d’aquesta època que aquesta petita vila, sota la protecció de la parròquia de Santa Maria i del Castell de Mata, anirà creixent i agafant una importància comercial, fins al punt que l’any 1294 el monarca Jaume II li concedeix a la vila de Mataró el privilegi de poder celebrar un mercat tots els dilluns.Santa Maria, centre d’atraccióDe l’església de Santa Maria de Civitas Fracta, l’actual basílica de Santa Maria, la primera evidència que en tenim és la d’un document de l’any 1008, per això el passat any 2008 es va celebrar el seu mil·lenari. Sembla ser que l’església es va construir sobre les restes d’un temple paleocristià, encara que alguns historiadors pensen que les restes que hi ha a sota de l’actual Basílica són les d’un del temple romà d’Iluro.
En aquesta mateixa època també trobem documentats els topònims de Valldeix, Cirera, Cerdanyola i Traià, que actualment donen nom a alguns barris de Mataró, excepte el de Traià que en l’actualitat forma part del terme municipal d’Argentona. Aquests indrets comptaven amb esglesioles com, per exemple, l’església de Sant Sadurní de Valldeix, l’església de Sant Cugat de Traià i l’església de Sant Martí de Mata. Al cap d’uns anys tots aquests territoris passaran a formar part del territori de Mata o Mataró sota el domini dels senyors del Castell de Mata.
Segons l’historiador local Joaquim Llovet, les viles es van formar al voltant de les esglésies perquè estaven en terres protegides, ja que amb les assemblees de Pau i Treva de principis de segle XI es va declarar com a acte de sacrilegi la penetració amb violència a les esglésies i a les cases edificades al seu entorn.
És per aquesta mateixa raó que els mercats de l’època s’acostumaven a celebrar als voltants de les esglésies. Aquest serà el cas també de Mataró ja que fins a dia d’avui, al costat de l’església s’hi segueix celebrant un mercat. El mercat medieval estava situat on avui trobem la Plaça Gran.
El mercat consolida la vila L’any 1294 el rei Jaume II concedí al seu germà Pere, casat amb Guilleuma de Montcada, senyora del castell de Mataró, un privilegi perquè es pogués celebrar un mercat cada dilluns. En aquest privilegi reial es manà garantir la seguretat dels mercaders per tal d’afavorir la situació comercial. Segurament aquest fet va afavorir els pagesos de la zona i el desenvolupament comercial de Mataró. Cal dir que la concessió de mercat a la vila és una mica tardana comparada amb altres poblacions catalanes com, per exemple, Granollers. Tot i això era la primera concessió de mercat que es feia a la zona del Maresme.
La creació del mercat sorgí de la iniciativa dels senyors de Mata aconsellats pels castlans i batlles que gaudien d’un control de les possibilitats agrícoles dels pagesos i d’un cert monopoli de les collites. A més, la noblesa en el segle XIII, ja es començava a interessar pel comerç i pels beneficis que aquest generava. D’aquesta manera, podem dir que a partir del segle XIII Mataró es va consolidar com una vila comercial.
El fet que la vila de Mataró es creés al voltant de la parròquia de Santa Maria, una església que estava relativament a prop del mar, va facilitar que en segles posteriors el mar es convertís en un factor decisiu pel creixement de la vila costanera, i que aquella vila es trobés en una posició geogràfica preferent per beneficiar-se del comerç marítim i convertir-se en la ciutat que serà en segles posteriors.
L’evolució dels noms La ciutat de Mataró ha canviat de nom diverses vegades al llarg de la seva història. Després del nom romà d’Iluro, Mataró va passar a anomenar-se Alarona o Civitas Fracta, la documentació més antiga que trobem amb un d’aquests mots és de l’any 949 amb el nom d’Alarona. El segon document el trobem l’any 1008 on apareix el terme Civitas Fracta. El topònim d’Alarona, no té cap mena de misteri a l’hora de saber d’on sorgeix: Alarona és una derivació d’Iluro. En canvi, del nom Civitas Fracta no podem dir el mateix. El seu origen resulta molt incert i els historiadors no s’han posat d’acord. El topònim presenta diverses hipòtesis. Hi ha historiadors que defensen que el terme Civitas Fracta significava ‘ciutat dividida en dues parts’, és a dir, la ciutat pròpiament dita i un raval nou crescut al seu voltant. Altres historiadors, en canvi, han defensat la hipòtesi que ‘fracta’ es referia a ‘ciutat trencada o destruïda’.
Aquesta segona hipòtesi es recolza a partir del mot llatí fractus, participi de frango que significa partit, trencat o destruït. Aquesta hipòtesi es pot defensar si s’accepta que la ciutat d’Iluro va ser destruïda durant el segle IV amb l’arribada dels bàrbars o el segle VIII amb la incursió dels àrabs a la península ibèrica. Però en cap dels dos casos tenim dades arqueològiques que ho demostrin.
La hipòtesi més acceptada és que Civitas Fracta es referia a ‘ciutat dividida’. La historiadora Coral Cuadrada creu que la ciutat estava dividida en dos nuclis, el que formava la parròquia de Santa Maria, que incloïa els veïnats de Cirera i Valldeix, i el de San Martí de Mata. El nom de Mataró no apareix a la documentació fins l’any 1098, apareix com ‘Matero’ per designar un castell que podem identificar com el castell de Mataró o de Mata.
Al segle XII, tant l’església com la parròquia, es continuaren anomenant Santa Maria de Civitas Fracta. El nom Mataró sembla exclusiu per a designar el castell i el seu terme. Això canvia cap al segle XIII on ja comencem a trobar documents on només s’utilitza el topònim Mataró per parlar de la parròquia -“...in parròchia de Materone...”, com trobem en un document escrit l’any 1285-.
És a partir d’aquest moment que el mot “Mataró” passarà a denominar tot el terme jurisdiccional del castell de Mata, que tenia sota el seu domini els territoris de Valldeix, Sant Jaume de Traià, el veïnat de Cirera, el veïnat de Mata, el veïnat de Sant Vicenç, Llavaneres i la parròquia de Santa Maria.
Es consolida el topònimEl nom de Mataró s’utilitzarà definitiva i exclusivament per designar tot el terme a partir del segle XIV, moment en que es debilita el poder dels nobles mataronins i els pagesos busquen mecanismes per deslliurar-se del poder feudal.
• El Castell de MataUn altre eix principal pel desenvolupament i el creixement de la vila de Mataró va ser el Castell de Mata. Durant molts anys, la vila i els seus habitants van estar sota el domini dels senyors de Mata que eren els encarregats de controlar el territori i administrar justícia. El castell de Mata s’aixecava al llevant del terme, al turó que rep el nom de Mata o d’Onofre Arnau. Actualment no queda cap resta del castell i només en conservem les restes de la base de la torre quadrada del castell. El Castell de Mata, al llarg de la seva història, va passar per mans de diferents famílies nobles. En un principi, el castell de Mata en el segle XI pertanyia als comtes de Barcelona, després va anar a parar a mans dels Castellvell-Montcada, més tard va ser d’Arnau Ballester, Pere Màrgens, dels Destorrent i, finalment, va pertànyer a Pere Joan Ferrer, baró del Maresme. Tal i com ho demostren les dades arqueològiques a partir del segle XV, el castell es va abandonar.
• Els dominis dels senyors feudalsEl territori que avui coneixem com Mataró, durant el segle X es va repoblar per pagesos lliures que tenien en propietat petites parcel·les de terra anomenades ‘alous’. A partir del segle XI, mitjançat la violència i el seu poder, aquestes terres passaran a mans dels senyors feudals. Ara, la terra, els pagesos, les eines i les collites passaran a ser propietat dels nobles laics i eclesiàstics que no només demanaran una part de la collita al pagès, sinó que dirigiran tot el procés de producció agrícola. Els senyors feudals, a canvi de protecció, demanaven una part de la collita al pagès que havia de conrear productes com els cereals i la vinya que després es podien comercialitzar. A part d’aquestes rendes que s’havien de pagar al senyor feudal, tots els feligresos havien de pagar el ‘delme’ a l’església, que era un 10% de la collita. A més, els molins, pous i forns eren propietat dels nobles i si el pagès els volia fer servir també havia de pagar.
