Quan es parla de pluja d’estrelles, un es pot fer referència a un programa televisiu de dubtosa referència o a les denominades pluges de meteorits. Se sap d’aquest fenomen, que té amb les llàgrimes de Sant Llorenç el seu màxim exponent, que és tan plàstic com poques altres coses i que regala, des del cel, sucoses vistes als que tenen la sort de veure-ho.
I per què parlem de meteors? Doncs perquè la cultura mataronina, en aquest any, s’ha acostumat a aquestes caigudes repentines del cel que duen a la ciutat grans ocasions, grans esdeveniments, i també algun cràter. Se sap que l’impacte de meteorits contra la terra pot fer mal i de pupa n’hi ha hagut també, aquest 2008. Sergi Penedès ha superat amb escreix aquell concepte que de Jaume Graupera que cada cop que parlava de “pluja fina” feina un pèl més fonda la seva tomba política i l’ara regidor de política, perspicaç també per aconseguir canviar de Patronat a Institut sense que res s’hagi notat, ja té leimotiv. Són aquests meteorits que causen belles arribades els uns i durs impactes els altres.
És de rebut començar amb les belleses que ens deixa el 2008 cultural. Una ve amb clau de futur i no és altra que la signatura d’un paper que deixa clar –per molt que després, tot, sempre, i més aquí es compliqui– que a Mataró s’hi farà el Museu Bassat. Després que les propostes del conegut publicista per fer un museu propi amb la seva important col·lecció topessin amb la realitat dels números de Llavaneres, on havia d’anar en principi, la maquinària negociadora de la capital del Maresme es va anticipar a altres pretendents i, amb semblant històric, el propi Alcalde i el propi Lluís Bassat signaven la declaració que unirà Mataró amb el futur Museu. Per Santes, una primera mostra de l’extensa col·lecció ja es feia lloc al Museu de Mataró i a Can Palauet i les coses semblaven encarrilades fins que la crisi ho esguerra una mica i la fàbrica de Ca l’Ymbern, on ha d’anar l’artifici, sembla més empantanegada que mai. De la bellesa de la caiguda del cel del que hauria de ser el Museu referent a Catalunya de l’art nacional del darrer segle es passa a témer per l’impacte del meteor, destí cap a la terra. El propi Bassat hi posa la mateixa voluntat que el govern i l’oposició –com els mosqueters, tots a la una– i sembla que la cosa, de moment, no ha de perillar. Però Bassat pica l’ullet a una sobreprotegida i minusvalorada Nau Gaudí i tot està per esperar on acabarà anant aquesta “pre-seu” del Museu Bassat. L’oposició segueix veient en la nau del genial arquitecte de Reus, inaugurada aquest mateix any, el lloc idoni però pel que es veu el que en altres temps era considerat un “Saló de Ciutat” ara és defensat i amb vehemència com a seu d’un telecentre i un centre ocupacional per a joves. Sigui com sigui, la ciutat encara el 2009 amb la certesa que Bassat, impacient o no, està cridat a esdevenir de la mà del Museu que durà el seu nom, que tothom vol i que ningú sap com es pagarà, un dels grans actors de la ciutat i ho farà en un camp, en el de les arts plàstiques, especialment agraciat en aquest tancament d’any i en tot el que seria la segona meitat de 2008. Frustrat el Fons d’Art Local, sembla que les vies convencionals, les de l’art de tota la vida, expressen ara el crit de l’art mataroní, sempre demanant capritxós l’atenció que no sempre, i aquí tots tenim culpa, se li dóna. El Shakespeare, a Mataró L’altre gran meteorit caigut del cel per glòria de Mataró, el Festival Shakespeare. Després d’anys celebrant-se a Can Ratés de Santa Susanna i quan, pel que diuen, el festival podia marxar fins i tot de Catalunya, Mataró va pensar a temps allò de fer de capital i just després de Santes se li va acudir d’acollir aquest festival teatral, tancat amb bona nota pels espectacles vistos, però excessivament elitista, allunyat d’impacte real en la ciutat. Es va elegir una, fins llavors desconeguda masia, més semblant a un spa que altra cosa, com a seu, i sovint durant el transcurs del festival, el teatre va recuperar l’injust estigma de ser “fasto” de pocs i no cultura per a molts.
Criticar això no és anar contra un Festival que tindrà continuïtat i canvis a Mataró de la mà d’un ens, l’ara Institut Municipal d’Acció Cultural, que sempre mima les arts escèniques amb bones programacions i la generació d’un brou de cultiu, el del públic del Monumental –amb un 70% d’abonaments de l’aformanent total, durant la temporada estable– que assegura bons noms, bon teatre i bon nivell a la ciutat.
Ara que som al teatre, i res de meteorits caiguts del cel sinó parlant de fets terrenals de qui cada dia pica pedra, bones notícies per a la ciutat ha estat l’activitat altre cop de la imparable Sala Cabañes, l’anar fent encausat de l’incipient col·lectiu EPMA o les celebracions al carrer dels dies internacionals de la dansa i el teatre, d’ambivalent regust de boca cadascun, però que no deixen de posar sempre l’accent de la cultura mataronina allà on l’ha de tenir, en el tenir el peu que mai es pot perdre d’on mai s’ha de moure, al carrer. Un Cruïlla de transició El quart Cruïlla de Cultures va néixer i va acabar tocat dels mateixos vicis i virtuts que els seus antecessors. O amb una dalla més clavada. A principis d’any se sabia que no hi hauria concerts fins a la matinada per pressió veïnal i això feia arrufar el nas d’una Casa de la Música reiterativa en la queixa però que programava un bon festival musicalment parlant, amb la festa de Sant Joan consolidada com dia gran per a la ciutat i la comarca, però insuficient si el que es vol és que quadrin els números, que la música del món arreli a la ciutat i que es consolidi un model que veu com el concert estrella s’ha de suspendre i els Blues Brothers no canten ‘Everybody’ a Mataró per una tempesta d’estiu. Ben simptomàtic. Pellofa sorpresa Un altre meteorit que va fer mal, que va picar fort i que de pluja d’estrelles maca no va tenir res ja va impactar al febrer. El Comitè de Crisi de Carnestoltes, responsable els darrers anys d’organitzar la festa hivernal de la ciutat, anunciava la dissolució a setmanes del carnaval denunciant manca de suport del llavors Patronat i Sergi Penedès, el regidor, havia de sortir a presentar un Carnestoltes sense rei, de mínims, mentre la ciutat sumava un despropòsit més en la lluita contra si mateixa per si s’ha de tenir un carnaval digne o no. Finalment Penedès i Baron sortirien ben escaldats amb la presència –reivindicativa igual de divertida– d’un Pellofa sorpresa que va sortir mig moribund i va presidir el Carnestoltes en contra del que havia de ser. Llavors es va apostar per reconduir la siutació però, amb el CCC dissolt i el Carnestoltes 2009 a tocar, el més calent segueix a l’aigüera. Qüestió d’impacte meteor de la pluja d’estrelles local.
I finalment, la bella pluja d’estrelles que mai falta. Les Santes de la sonorització del Desvetllament i la massificació tranquil·la com a grans arguments de l’actiu i l’anada de les comparses a Créteil com a anècdota de luxe. La Festa Major de Mataró serà recordada com la del groc i el negre i la fal·lera per una samarreta de la que incomprenssiblement no se’n van fer més. La imatge de la ciutat vestint la Festa, la de la platja plena i tots els actes plens per una coincidència en cap de setmana que va saber ser virtut i no problema. Una estrella fugaç que brilla sempre. Que de l’única antiga estrella que és la Festa Major no se’n parli, al resum de l’any fins al final, vol dir que per sort aquest any han anat caient meteorits tot l’any i això, a Mataró, que se sap terra de capgrossos, ja és gran cosa.
