Diu la tradició personal que al segon any del director de torn, la ressenya dels Pastorets enterra la destral que es pugui haver empunyat l’any anterior i s’entra en terreny de bonhomia. Però si el to i intenció d’aquesta crítica pugui semblar o sigui elogiós, tindrà poc de concessió i és senzillament per mereixement. Al segon any d’Antoni Blanch la cosa ha millorat i pinta bé, molt bé, de cara a un tercer any. Hi haurà talls que ja mereixeran mossegada però la sensació general, amb l’Apoteosi encara ressonant al timpà, és que el vaixell ja va redreçat i fins i tot pot avançar. Millor interpretació La millora interpretativa general, principal argument per a l’optimisme regnant, respon a la voluntat d’anar allà on fins ara la casa estava menys endreçada. Dels papers principals a la Sala Cabañes, poques vegades se n’ha curtejat. Sempre hi ha hagut bons actors o si més no gent amb ofici però era en la classe mitja on els darrers anys clamava el cel segons qui i segons què. El dia de Sant Esteve d’enguany per primer cop en temps semblava que segon quin personatge parlés i no recités. Ja no es recita la cançó de l’enfadós de cada any sinó que, si més no va semblar, alguns ja fins i tot deuen entendre el que estan dient. Pas important. Parlo de la Verge Maria, fins i tot de l’Espigadora –molt entenedora, molt bé!– dels dos dimonis madurets que fan de bona escorta a Satanàs, fins i tot de Jehú o d’un Sant Josep que segueix amb veu tènue però enguany hi va una mica més en la modulació. Les interpretacions principals, dels tontos, de Naïm, del matrimoni Satanàs i Miquel van ser justes, un pèl deixades anar en el cas dels primers, dramatitzant massa potser en el segon, però res. Aquí hi ha art i actors amb la lletra ben apresa. Música decreixent L’any passat sobtava la feina de Gemma Sancho, veterana de la casa, al capdavant de l’apartat musical.Aquest any la cosa sembla en punt mort. L’orquestra va patir “canelonitis” en el pròleg estant més que discrets i tot i que després va créixer, segueix patent un dels problemes, potser l’únic, de Sancho i és el coordinar cors i orquestra. Quan entra el cant, l’harmonia és quasi miraculosa. La màscara, mala icona Digne d’elogi és la feina pertinent de Montserrat Serra al vestuari. Els pastors llueixen, es consoliden formes de l’any passat i en el canvi general destaca la nova interpretació de la indumentària de Satanàs. Millor que l’any anterior, però que segueix generant algun dubte. El vestit millora i iguala la lluita entre el bé i el mal però la màscara segueix sent sobrera. I més quan després de veure la màscara dominant, a l’Anunciació, Satanàs apareix sense màscara. Com pot ser? Un element que hauria de ser nuclear, bàsic del vestit del dolent, ara desapareix? Qui allà s’encara als Pastors és el dimoni o en Josep Maria De Ramon amb melena? És una llàstima perquè, repeteixo, és l’únic però a la feina feta en vestuari. Però és el més icònic i cal estar-hi alerta. En la resta, olé a la valentia, això sempre. Pròleg i cosetes Del pròleg i les coreografies cal apreciar que han guanyat lògica i sentit tot i que el Drac dels follets segueix sent dòcil i li ballen al voltant. Que ha d’espantar, el bitxo, carai! De les nimfes fa gràcia que durant una estona semblen toreros, però la veritat és que el conjunt guanya, convenç. I cosetes a dir. El joc de la lluna no té la meitat de gràcia que tenia abans i s’hauria de revisar ara que llueix amb nou decorat, el canvi de moment de l’avís dels romans sembla intranscendent i la projecció final de la llum és qualsevol cosa menys una creu. Apunts d’ocasió davant la imperant evidència que, aquest any, els Pastorets fan molt bona cara. Convé anar a la Sala. Elogi merescut d’una millora clara
Els Pastorets de Mataró, a la Sala Cabañes fins l’1 de febrer
Diu la tradició personal que al segon any del director de torn, la ressenya dels Pastorets enterra la destral que es pugui haver empunyat l’any anterior i s’entra en terreny de bonhomia. Però si el to i intenció d’aquesta crítica pugui semblar o sigui elogiós, tindrà poc de concessió i és senzillament per mereixement. Al segon any d’Antoni Blanch la cosa ha millorat i pinta bé, molt bé, de cara a un tercer any. Hi haurà talls que ja mereixeran mossegada però la sensació general, amb l’Apoteosi encara ressonant al timpà, és que el vaixell ja va redreçat i fins i tot pot avançar. Millor interpretació La millora interpretativa general, principal argument per a l’optimisme regnant, respon a la voluntat d’anar allà on fins ara la casa estava menys endreçada. Dels papers principals a la Sala Cabañes, poques vegades se n’ha curtejat. Sempre hi ha hagut bons actors o si més no gent amb ofici però era en la classe mitja on els darrers anys clamava el cel segons qui i segons què. El dia de Sant Esteve d’enguany per primer cop en temps semblava que segon quin personatge parlés i no recités. Ja no es recita la cançó de l’enfadós de cada any sinó que, si més no va semblar, alguns ja fins i tot deuen entendre el que estan dient. Pas important. Parlo de la Verge Maria, fins i tot de l’Espigadora –molt entenedora, molt bé!– dels dos dimonis madurets que fan de bona escorta a Satanàs, fins i tot de Jehú o d’un Sant Josep que segueix amb veu tènue però enguany hi va una mica més en la modulació. Les interpretacions principals, dels tontos, de Naïm, del matrimoni Satanàs i Miquel van ser justes, un pèl deixades anar en el cas dels primers, dramatitzant massa potser en el segon, però res. Aquí hi ha art i actors amb la lletra ben apresa. Música decreixent L’any passat sobtava la feina de Gemma Sancho, veterana de la casa, al capdavant de l’apartat musical.Aquest any la cosa sembla en punt mort. L’orquestra va patir “canelonitis” en el pròleg estant més que discrets i tot i que després va créixer, segueix patent un dels problemes, potser l’únic, de Sancho i és el coordinar cors i orquestra. Quan entra el cant, l’harmonia és quasi miraculosa. La màscara, mala icona Digne d’elogi és la feina pertinent de Montserrat Serra al vestuari. Els pastors llueixen, es consoliden formes de l’any passat i en el canvi general destaca la nova interpretació de la indumentària de Satanàs. Millor que l’any anterior, però que segueix generant algun dubte. El vestit millora i iguala la lluita entre el bé i el mal però la màscara segueix sent sobrera. I més quan després de veure la màscara dominant, a l’Anunciació, Satanàs apareix sense màscara. Com pot ser? Un element que hauria de ser nuclear, bàsic del vestit del dolent, ara desapareix? Qui allà s’encara als Pastors és el dimoni o en Josep Maria De Ramon amb melena? És una llàstima perquè, repeteixo, és l’únic però a la feina feta en vestuari. Però és el més icònic i cal estar-hi alerta. En la resta, olé a la valentia, això sempre. Pròleg i cosetes Del pròleg i les coreografies cal apreciar que han guanyat lògica i sentit tot i que el Drac dels follets segueix sent dòcil i li ballen al voltant. Que ha d’espantar, el bitxo, carai! De les nimfes fa gràcia que durant una estona semblen toreros, però la veritat és que el conjunt guanya, convenç. I cosetes a dir. El joc de la lluna no té la meitat de gràcia que tenia abans i s’hauria de revisar ara que llueix amb nou decorat, el canvi de moment de l’avís dels romans sembla intranscendent i la projecció final de la llum és qualsevol cosa menys una creu. Apunts d’ocasió davant la imperant evidència que, aquest any, els Pastorets fan molt bona cara. Convé anar a la Sala. 
