Ple fins la bandereta, el Clap es va omplir el passat divendres per rebre la banda Macaco. Una banda que fa un mes just estava a la sala Paloma de Barcelona presentant el seu segon disc, Rumbo Submarino, ara es trobava a Mataró, però entremig d’aquestes dates la formació ha passat per ciutats de l’estat com Valladolid, Oiartzun, Madrid, Granada i València. I que segueix cap a Bilbao per encaminar-se cap a Itàlia (Torino, Milano, Bologna,...). La proximitat amb Barcelona i l’agenda de Macaco que els allunya d’aquestes terres durant un temps va portar forces seguidors de la capital catalana, cap al Clap. Així doncs les 600 persones que van col·lapsar la sala van respondre a la inusual cita que Macaco va convocar a la capital maresmenca, enmig d’una gira per l’estat per capitals autonòmiques; cita que cal agraïr a la banda o als gestors d’aquesta sala per l’esforç realitzat.
El concert va començar, amb el retard habitual, i amb el compte enrera per a la immersió. Fet que marcava l’inici del nostre viatge amb rumb a les profunditats del mar, el submarí de Macaco ens havia de portar a recòrrer pel pupurrí mestís, tal i com el classificaren fa un mes a la Paloma.
Aquesta classificació respòn a l’amplitud d’estils que abarca aquesta formació. Macaco s’atreveix amb el reggae, el hip-hop, el ragga y el funk; tot una mescla de sons llatins que congenien per crear una marca d’origen anomenada “el sonido del Puerto de Barcelona”. A cops s’intueix el son cubà o la rumba catalana revisat enmig de l’estil de Macaco. I el trompetista i el teclista “clàssic” aporten el “blues” a la banda. Un regitzell de sonoritats que en el directe es conjuguen tema rera tema com una amalgama de colors coralins en el fons marí. Un mar de sons, llums, colors, diversitat i mestissatge.
Malgrat els nombrosos avisos de socors, el SOS no va parar de sonar, el viatge no va resultar accidentat, sinó tot al contrari, el nombrós públic present a la sala es va deixar envair per la música, la diversió, la reivindicació i un munt de sons que els transportaven a oceans llunyans. El públic de Macaco era tan heterogeni (sexe, edat i procedència) com la seva música rica en estils, i a més nombrós com demostra una aportació del fòrum del grup a internet: “Habia mucha gente. Moverse resultava difícil pero no impossible. Yo bailé como siempre aunque con algun pisoton de mas!! .Gerard.”
Existia un evident complicitat entre els músics que quedava palesa damunt l’escenari, sobretot pel que fa a la posada en escena. D’altra banda també era evident el respecte i l’admiració mutus, en diverses ocasions Dani Macaco, el Mono loco, es va asseure en un racó de l’escenari per escoltar els “solos” dels seus companys. “Solos” que entusiasmaven tant al públic com als pròpis músics. El grup va intentar transmetre aquesta complicitat al públic fent-lo participar en les seves cançons. Dani Macaco, en més d’una ocasió va fer asseure al públic, abaixant el volum de les cançons per esclatar novament amb contundència per fer saltar a tothom. I en tot el concert va mantenir la mirada fixa en el públic assistent mirant-los a la cara i fent-los partíceps de l’espectacle.
El concert que va allargar-se més de dues hores, va transcorrer de manera pràcticament ininterrompuda, enllaçant un tema amb l’altre amb ritme i energia. Els temes del nou disc van ocupar la primera part del concert i els darrers temes van ser els èxits més corejats del primer disc, Gacho Peleón, Tío Pedrito i una versió del Chan Chan de Campoy Segondo que va servir per presentar la Banda.
I al final, els músics van baixar de l’escenari amb elements percutius: caixa, esquellot, jambee i companyia, per improvissar ritmes al mig de la sala, immersos en el públic que no va parar de moure’s a ritme de samba, talment com el seu submarí entre les aigües. I fan ajupir novament al públic per ensenya’ls un cànon ritmic que a tres veus omple la sala de so. Aquesta actuació espontania la venen practicant des de l’estrena de la gira, però és un gest que el public agraeix doncs per Macaco suposa un retorn als seus orígens, a l’essència de la seva música: una música que neix al carrer entre la multitud, feta per uns músics que només desitgen fruir dels sons que desprenen els seus instruments, allí a prop del port.
Jordi Aliberas i Ariadna Vàzquez // Freqüència Iluro
