Carlos de Nicaragua llueix tot i les seves limitacions
L’exmembre de Mano Negra no se separa del seu reggae-salsa en cap moment
Ja tocava un concert com aquest i, segurament, d’haver omplert com en les grans ocasions, ara es parlaria de gran èxit però no, malgrat la fredor i reticències inicials, el concert va arrancar amb un padró, marca de la casa i ja no va canviar. Guitarra marcant ritme, teclat i baix de consuetud, percussió i bateries constants i Carlos posant-hi lletres enganxoses que de tan repetides van ser enganxifoses. I és que cada tema li durava prop de set minuts i el que és un estil per fer gaudir acabava cansant, més per reiteració que per avorriment. És el problema que va evidenciar l’exguerriller, dominar un recurs però no moure-se’n, tallant les ales de la creació i limitant l’hora i mitja de concert a més del mateix. Però que consti que la coincidència entre salsa i reggae està molt ben trobada però sols amb una engrunà més d’atreviment -quan es va intuir ska el públic va respondre- la nit es podria haver arrodonit molt més. I ell pot; una llàstima.