Paraules a banda, la presentació de la Casa de la Música Popular no podia ésser sense música i, fidel als pregons d’aquesta, música de qualitat. Jaume Tugores va ser l’encarregat d’intimar amb la seixantena de persones que poblaven la sala petita del Clap i el cert és que la complicitat va ser global i tant la gent com els propis músics van trobar-se del tot a gust. La proposta de Tugores ja era coneguda i tirant del seu repertori, ample de mides i profund en conceptes, el cert és que el recital va satisfer, i molt.
La música de Tugores és sutil i viatja per diferents móns musicals. Des del flamenc del que guarda tics agradables, a la rumba barcelonina, el fandango valencià, la salsa, i arriba al sirtaki, tot molt ben treballat i amb un gust propi. I si els propis temes guarden de tot dins seu, alguna versió feta per Tugores en solitari va arribar a ser sublim. Però va ser en formació de trio i en l’intens diàleg entre instruments on la nit va trobar els millors minuts de música, cercant en Tugores allò que li ha creat un cert nom. En definitiva, recital del tot recomanable d’un mallorquí que fa apologia del bon gust.
