S’havia anunciat a bombo i platerets i no va decepcionar. El Clap va tornar a lluir les millor gales per rebre Chambao, un d’aquells productes que sense voler acaben agradant a públics molt diversos. Minuts abans de l’hora del concert s’exhauria el paper i és que el ple va ser sonat. I des de dalt l’escenari es va respondre a l’expectació amb una mestria i un art impecables en què el grup andalús va tirar de l’exitós "Endorfinas en la mente" per posar-se el públic a la butxaca, amb una presentació molt acurada on, a més de bona música, cal subratllar l’excel·lent joc de llums i les esperpèntiques aparicions d’un component que, amb discursos a mig camí entre la filosofia i parapsicologia, impartia doctrina del grup. Impagable.
“Endorfinas en la mente” és un disc molt complet, d’aquells que de tant ben trobats dóna la sensació que ha de perdre en directe. Res més lluny de la realitat; Chambao en viu guanya respecte l’enllaunat perquè va sobrat de duende i de capacitat musical. Ho broden tot. Van fer un inici força calmat amb Ahí estás tú com a cançó més destacada. Suavitat i relaxació del seu chill out amb olor pròpia van ser protagonistes d’uns inicis que ja van destapar la cantant com a comodí segur amb una veu especial amb un recorregut envejable. L’escena del grup, a més, imposa, amb guitarres, progra-mació, plats, percussió, teclat i saxos com armes afilades.
Ara més Chill, ara més flamenc
Verde Mar va marcar l’equador del concert i el canvi de concepte. A partir d’aquest tema suau —i és que una de les gràcies del grup és que cada peça té un què propi que la fa especial— la nit va virar amb un flamenc més predominant com en la fantàstica “Playas de Barbate” que, a més, va servir per encendre la claca. I a continuació es van anar desgranant, un darrere l’altre, els èxits de Chambao, amb precisió i bon savoir faire. As de corazones, Una de tantas o Lo verás, per dir-ne tres, van donar crèdit il·limitat al concert i, a part, van servir perquè es visquessin grans i intensos moments a l’escenari.
El saxofonista va brodar uns solos exquisits que el guitarrista va respondre amb màgia als dits. Per moments es va apagar la veu i va emergir, també, una percussió complidora i, sobretot, còmplice. El moment, en definitiva, que ha de tenir cada concert perquè cadascú tingui la veu cantant i demostri la seva fusta artística. Moments brutals es van veure. I el concert va encarar la recta final amb Los Muchachos de mi barrio i, a l’únic tema —del nou, anunciat i esperat disc— que va infligir un techno trepidant a un partit decidit per golejada. La cantant va tornar a meravellar amb una veu d’àngel i la festa va arribar al clímax, amb un Clap ja llavors rendit.
Nit memorable
I es va cloure la nit amb unes intervencions desenfrenades davant de l’escenari d’un grup unit, festiu i artista a la vegada. Pel record, la poesia intrínseca en la música i la filosofia de vida de Chambao, una de les nits memorables del Clap i un ple que es necessitava. A criticar sols l’avarícia d’escatimar Chambao i Volando Voy, dues cançons que haurien fet saltar la banca. Però no es pot aspirar a tot, amb veure Chambao i la seva apologia al bon gust ens conformem, i de molt bona gana.
