Marc Parrot, sense piga, també funciona prou bé. Va ser al Clap el divendres 3 en el concert periòdic del Circuit Català de Sales i en recital molt seriós va complir i va salvar la papereta amb una presència dalt l’escenari digne d’elogi.
Amb un to especial i propiciant un ambient propens, sorgint de darrera una porta al bell mig de l’estrada, Parrot va començar a brillar tant com la seva calba. Aquest artista, de veu profunda i amb recorregut, va presentar-se amb una interessant ajuda d’entre la que destacava un baix i un contrabaix que dotaven la música de personalitat pròpia.
La Caixa Fosca obren el concert
Abans de Parrot havia sonat La Caixa Fosca, un grup de rock cantat en català que va demostrar ser més que un teloner. Els barcelonins venien a presentar el seu segon disc Reevolució, després del seu bon treball homònim de debut, i el cert és que van deixar clar que la seva proposta és ferma.
Però Parrot va endur-se la nit al seu terreny amb el seu pop-rock ple de balades i ritme esglaonat per, amb un substrat greu, fer lluir la veu del català amb un guitarreig que també sap jugar el seu paper.
El tema que dóna nom al disc va ser, potser el més celebrat i, escenificat per les dues maletes amb les quals Parrot va comparèixer en escena i de les quals va anar traient roba i diversos utensilis per disfressar-se. Una bona cançó que de seguida es va rebel·lar com la columna vertebral del concert i com a tema definitori del músic.
Marc Parrot, amb piga o sense
Però li agradi o no, Marc Parrot sempre anirà lligat a aquell mític personatge que va ser durant uns anys El Chaval de la Peca i la piga i el caràcter d’aquest el persegueixen i el relaten en cada gest. És com si el personatge, de tant en tant, pogués amb la persona.
Això sí, ja sigui tirant d’El Chaval o, sobretot perquè des del vessant es-trictament musical és millor ara, Marc Parrot gaudeix d’una gran salut musical i no sols és un dels productors més importants del principat sinó que en escena, com al Clap, es revela com un gran artista. En definitiva, amb un recital simple de forma però molt bo de fons, Parrot es reivindica, també sense piga, com una figura del tot respectable.
