Les dels dies 1, 2 i 3 van ser tres nits fantàstiques, completes, plenes. “L’aparador de la música dels Països Catalans” com Lluís Gavaldà va batejar el festival Senglar Rock de Montblanc va ser terriblement atraient i va comptar amb primeres espases cada nit i també amb un farciment d’excel·lents secundaris que van gosar discutir als grans noms l’hegemonia de la festa.
Un inici que serà disc amb Lax’n’Busto
Acabat d’arribar el públic, dijous nit, Lax’n’Busto va llençar la seva ofensiva sobre l’escenari Senglar. Hi gravava un disc en directe i es va notar en la cura musical que van dispensar en tot moment en un recital molt regular. Els del Vendrell es van fer amos i senyors de la primera nit del Senglar de la mà dels èxits de tota la seva carrera en una exhibició de currículum exitós difícil de trobar i aconseguir. A destacar temes com Per una copa o Més que la meva sang que van posar un punt dolcíssim a la part final del concert.
Més tard uns ja madurs i consolidats Mesclat, de la mà del trio Belda-Reig-Titot van recollir el guant cedit amb un recital encertat i els Fes-te fotre, menys destacables, van allargar més la festa a l’escenari Prades. Van sentenciar la nit els garriguencs de Gertrudis que ja no sorprenen ningú i ja no se’ls pot considerar promesa a res sinó realitat de tot.
Muguruza impera el divendres
El divendres, el recinte ja es mostrava en plena ebullició. Des de primera hora del matí nombrosos eren els grups que arribaven i plantaven tendes en una zona d’acampada on ja costava de trobar-hi buits. Tornant a la música, la Carpa Club començava aviat l’acció programant tres concerts matinals dels que convé destacar la maresmenca Berta que, amb la proposta més comercial del festival, va intentar no desentonar en un ambient poc propici.
La tarda la van obrir els arenyencs de Relk amb un concert que va saber combatre el nefast horari amb un envejable desplegament musical. Aquesta proposta va donar pas a una programació ininterrompuda en l’escenari petit del Senglar que no va tancar fins que va sortir el sol i on van destacar, ja de nit, tres grups que perfectament podrien haver cobert algun dels espais majors. Tant Sol Lagarto, com Sapo com els gironins Gazpacho van erigir-se com a valors pujant en la borsa musical catalana amb tres propostes diferents però molt celebrades les tres.
L’escenari Senglar va ser el que va acaparar més atenció gràcies als noms que hi van tocar. El cap de cartell, el combatiu Fermin Muguruza va fer emmudir públic, crítica i polítics amb un recital perfecte al que no va faltar res. En el comiat del basc dels escenaris catalans, secundat per una immillorable Kontrabanda amb l’essència de la Dub Manifest, el vent de Kortatu, DJ i acordió, Muguruza va excel·lir durant dues hores davant un públic enfebrat que va respondre amb idèntica força als seus ritmes de mescla jamaicana i negra i a les seves proclames de talant independentista, antifeixista i internacionalista. El cert és que el del basc va ser de calaix el millor dels concerts fets al Senglar i el comiat d’aquest, ja mític, músic va fer-se per la porta gran, recorrent a Negu Gorriak i Kor-tatu en un parell de temes i tirant de la seva brillant tra-jec-tòria individual de forma majoritària. Amb tot se’l trobarà a faltar, i molt, al líder de la música festiva basca.
Amb el llistó pels núvols van recollir el testimoni de Muguruza uns interessantíssims Gadegang que amb una revisió daliniana de la ja peculiar proposta musical seva van demostrar com s’articula la música techno a partir d’instruments tradicionals. L’escenari principal va tornar a ser escenari d’un comiat, el dels Brams, la banda de Titot, que si bé va brodar un recital idoni com a epíleg no va saber exprémer la música com ho havia fet el dia abans amb Mesclat. Gnaposs al segon escenari van intentar seguir el curs de la nit però es van perdre en l’opacitat del funk i les condicions se’ls van quedar grosses. A pesar de tot van servir de preludi o avanç d’una Fundación Tony Manero que va fer gala del seu caràcter festiu que, encara que arrelat en el passat, continua sent del tot vigent. Lluitant contra un públic amb poc a veure amb els anys funky, els barcelonins van saber lidiar la nit i sortir amb un bon resultat a pesar del cansament acumulat per una claca amb hores a les cames.
Obrint Pas i Els Pets en el dia més senglar
Amb el pes de la nit anterior i sense quasi temps per recuperar forces el darrer dia complet del Senglar va arrencar amb un concurs, el Sona 9, que si bé té nom sembla relegat a interessar a quatre programadors, sis crítics, tres familiars i l’apuntador. A pesar de la mala ubicació, necessària per altra banda, en l’horari el concurs va servir d’aparador de noves propostes entre les que destacarem la d’Skafam i la seva aposta per un skacore força estripat que tant han sonat pel Maresme.
La tarda va arrencar aviat amb tres propostes que es van trepitjar. Whiskyn’s, els Madee de Cabrils i Vilassar de Dalt i Ràbia Positiva, que van encetar la festa amb especial encert en el cas dels segons a l’hora d’oferir un recital amè d’una tipologia musical poc aprofundida en aquest festival. La nit es va accelerar amb Obrint Pas, la proposta més esbojarrada i “de metodologia basca” que podem trobar avui en dia entre la nostra música. Tant celebrats com és costum, els valencians i el seu públic van ser maltractats per les condicions del recinte i l’hora del concert que van sumar polseguera l’un i restar vistositat l’altra del que podria haver estat un còmput millor encara que el potentíssim espectacle que, presentat el disc La Flama, van brodar aquests icones.
Els gallecs d’Skarnio van valer-se de clàssics com Madness i del seu ritme frenètic per mantenir viva la festa en espera d’Els Pets. L’eclosió en programa dels de Constantí va derivar en l’habitual resultat de les seves actuacions: una multitud embogida per un grup que no entén de crisis en el món del rock català. Liderats per un Lluís Gavaldà festiu i combatiu com poques vegades l’havíem vist, Els Pets van comptar amb el públic més nombrós dels tres dies, lliurat a més no poder a la causa en un recital regular en la qualitat i amb punts destacats en temes puntuals com el “Jo vull ser rei” que va cloure l’actuació amb la samarretada habitual. El buit de després el van intentar omplir a la Carpa els Antònia Font, a l’escenari Prades uns punkarres japonesos perillosos per la seva vivacitat, Electric Eel Shock, i els madrilenys Sôber amb la seva duresa rockera a l’escenari principal. Els esforços es van agrair però el festival estava tocat de mort i sols el “savoir faire” de Costo Rico i el seu mestissatge el van mantenir viu fins la matinada.
El regust un cop acabat el festival era dolcíssim i es parlava al més pur estil olímpic “del millor Senglar”, faltant allò de l’era moderna. El més multitudinari segur que ho va ser, quasi 20.000 persones d’arreu dels Països Catalans i musicalment és difícil trobar-ne de millors ja que el conjunt va ser potent i els quatre noms destacats, Lax’n’Busto, Fermin Muguruza, Obrint Pas i Els Pets van donar una entitat important a l’esdeveniment musical més important de la música catalana.
