Com per equilibrar la buidor del dia abans, la sala Clap lluïa les millors gales el passat divendres 4. La visitava Pastora, un grup ja mediàtic amb un ganxo increïble entre gent d’edat diversa i l’expectació creada va correspondre amb el que va ser el concert, que va anar in crescendo, convencent de forma paulatina i arribant a un èxit final inapel·lable.
Si algú creia que Pastora és un grup d’una sola cançó s’equivoca, tot i que el corejat Lola va ser, de llarg, el tema més celebrat de la nit. Va ser pels volts de la una quan al cap d’hora i escaig de concert Dolo Beltran introduïa el ja famós tema, aspirant a “canción del verano” que va fer tremolar el Clap a l’hora que impulsava definitivament el recital. Però la gràcia de la nit no va raure en el tema sinó que Pastora va sortir-se amb varis temes que posaren el concert per un camí molt entretingut.
Barrejant tot el que es oïda, partint de l’electrònica i passant pel pop esotèric de la veu de la cantant, el trio català va obrir amb “la cultura” amb la qual va desplegar tot el seu arsenal. Amb unes bases potents i un Caïm Riba superb a la guitarra, Pastora es fonamenta en la grandesa i el carisma de Dolo Beltran, veu i líder, alhora que es sustenta en l’espectacle visual que, de la mà de Pauet envaeix el fons d’escenari amb una perfecta traducció del que sona al moment, exprement potser massa el recurs fàcil però, malgrat tot, ben eficient.
Els comentaris de Dolo, entre cançó i cançó, amb la seva manera de fer, així com el seu bellugueig frenètic traspassen les fronteres del que està establert i, a mig camí d’una dansa gens ortodoxa i a punt d’arribar a la performance dibuixa un panorama del tot entretingut. “Lunes” o “La Mirona” van caldejar l’ambient en vistes a la part final en què “un hombre sin tabaco” i la citada “Lola” van portar la nit més enllà del llistó que separa l’aprovat del triomf.
El respectable, en tot moment entregat a la causa i gaudint de la vistositat de tot el conjunt, va xalar amb un recital d’aquest grup que, de no estavellar-se, pot arribar a ser important, més del que ja és. Amb tot, que un grup galàctic aterri al Clap i hi triomfi com ho va fer Pastora, no deixa de posar de manifest que, malgrat que el globus pugui estar massa inflat, de base n’hi ha i de treball que el sustenta també.
En un altre ordre de coses, un cop acabat el concert, la sessió del Clap va comptar amb l’al·licient d’una actuació de l’anomenat Rossba Project, una autèntica exhibició de com es combinen els plats, la percussió i d’altres instruments en el marc d’una festa contínua. L’experiment, com sempre, va resultar d’allò més entretingut i va posar la cirereta al pastís d’una nit que de la mà dels fills de Pau Riba i, sobretot, de Dolo Beltran, va ser una autèntica festa.
