Es tracta de l’ópera prima d’Ángeles González-Sinde, guionista de films com La Buena Estrella i Segunda Piel, entre d’altres. Malgrat les reticències que sol despertar el pas d’un guionista a la direcció, l’autora d’aquesta pel·lícula va veure reconeguda la seva tasca quan fa només 15 dies va rebre el premi Goya a la millor direcció novella.
La suerte dormida entretexeix acuradament dues històries: el drama personal de la protagonista (Adriana Ozores), que intenta sobreviure un passat dolorós, i el drama social, basat en un cas real, en què un jove perd la vida a les mines on treballa com a conseqüència de la manca de les condicions de seguretat necessàries.
Les històries es fonen quan la protagonista decideix representar davant del jutge els pares del jove mort. El procés judicial esdevé un procés de salvació personal. La protagonista aconsegueix deslliurar-se del seu sentiment de culpabilitat i retorna a la vida. Efectivament, la redempció d’un mateix a través de la salvació dels altres és un argument arquetípic, portat a la gran pantalla fins a la sacietat i que res té d’original, però tot i així, funciona. Com a espectadors ens seguim enganxant a aquest tipus d’històries perquè les coneixem i sabem què en podem esperar. Malgrat tot, ens agrada que ens sorprenguin, i és en aquest punt que La suerte dormida comença a coixejar: no hi ha res inesperat. La pel·lícula avança a un ritme pausat, sense grans sobresalts, que culmina en un final poc intens i complaent. Sembla talment que la pel·lícula es quedi a mig camí de ser un drama social que desperti consciències i a mig camí de ser un drama personal que ens commogui profundament. Cal esmentar però, que hi ha bones interpretacions, sobretot pel que fa a la protagonista (Adriana Ozores) i el seu pare (Pepe Soriano) que ens regalen la seqüència més emociant i memorable de la pel·lícula.
Possiblement La suerte dormida no és un dels millors guions que ha escrit Ángeles González-Sinde, més encara, si tenim en compte que està farcit de diàlegs artificiosos, però no deixa de ser en conjunt una bona pel·lícula per passar l’estona, sense més pretencions. La pel·lícula es va poder veure el passat dijous 5 de febrer al Teatre Monumental.
