Mastretta no és un grup conegut per les masses, però tampoc és una experiment d’aquells condemnats a no sortir d’un garatge d’amics. És una formació ja veterana, que predica i practica la independència musical, que viu i sobreviu en el mercat i que té una públic potser limitat però selecte i fidel.
La sala gran del Clap oferia per a l’ocasió un gran aspecte divendres passat. Amb la mitja hora tard de rigor compareixien el baixista i el percussionista en escena per asssentar les bases d’un tema que complementarien, sortint d’en mig del públic, el gran saxofonista i Nacho Mastretta, líder del grup, meravellant al clarinet.
Mastretta té un estil difícil d’encasellar i adjectivar. Podríem dir que, metafòricament, el compositor, Nacho Mastretta, és un contorsionista que viu amb un peu al jazz, l’altre a la música popular, un braç a les bandes sonores i la mà de ple en la música electrònica. És difícil que un còctel tant perillós i suïcida com barrejar un clarinet, un saxo (o dos clarinets, o dos saxos, segons convingui), un baix, percussió i música electrònica pugui resultar apte, però Mastretta ho aconsegueix afegint-li mil i un matisos que fan de la seva música, la melodia perfecta com a banda sonora d’una nit de divendres, ja sigui si xerres, ja sigui si balles. Combina totes les tendències abarcables i et toca cançons perfectament dissenyades per al cotxe (l’últim disc del grup és “Música para Automóvil”) amb versions de Mars Attack o peces dignes d’un Jazz Terrassa o d’un Sònar (dos festivals on han actuat).
Falta de vocalista
El grup que lidera Nacho Mastretta té solament un inconvenient que va quedar palès amb claredat divendres, la falta d’un vocalista.
Es pot parlar amb Nacho i dirà que ell no concep la seva música amb veu però la falta d’aquesta allunya tremendament l’acció de dalt l’escenari amb el món de baix. Una proposta que és interessantíssima, de culte, que sona molt bé i que pot entusiasmar sols et complau per la no connexió, pel fet que no es transmeti res.
És una falta però, i cal dir-ho, menor davant la globalitat de Mastretta, una música que agrada i que es deixa escoltar com poques músiques i que, fora de perdre-ho tot per la boca, porten a la realitat la independència musical que molts pretenen.
Cugat Comas// Freqüència Iluro
