Un èxit incontestable. Aquesta seria la consideració que tocaria fer respecte al ‘Don Joan’ dirigit per David Selvas si l’apreciació d’una obra de teatre hagués de seguir els índexs d’audiència com passa amb les emissions televisives. Perquè abans d’estrenar-se ja havia venut totes les entrades de cadascuna de les representacions que els mesos de març i abril se’n van fer al Teatre Nacional de Catalunya. I diumenge passat a la tarda també va omplir el Monumental, en la funció que va servir per cloure multitudinàriament la programació de la temporada actual.
Per contra, s’imposa una valoració ben diferent si l’expectativa creada feia pensar que el públic mataroní assistiria –això deien els programes– a una revisió contemporània de la figura de Don Joan. Per dir-ho clar i català: aquesta versió de la peça de Molière fa aigües. Fins i tot algun espectador dels assidus al Monumental pot ser que en tingui una opinió encara més severa si recorda el muntatge que el novembre de 2001 es va poder veure aquí mateix, amb direcció d’Ariel García Valdés i amb Lluís Homar i Jordi Boixaderas en els dos papers centrals.
Obra única
Quan l’any 1664 escriu ‘Dom Juan o el festí de pedra’, eren mals temps per a Molière. El rigor moral que establien els influents partidaris del corrent contrareformista dels jansenistes francesos havia creat problemes a diverses obres seves i li havia impedit estrenar el ‘Tartuf o l’impostor’. Això posava en crisi la subsistència de la ‘troupe’ que ell encapçalava. Per aquest motiu decideix escriure corre-cuita i prescindint del vers una faula que recreï la figura del mític seductor, un tema posat de moda a partir de ‘El burlador de Sevilla’ de Tirso de Molina i d’unes quantes comèdies que circulaven pels escenaris de l’època a tot el sud d’Europa.
Però Molière dóna al personatge una amplitud que depassa el tòpic de les irrefrenables vel·leïtats amatòries. El seu, a més de llibertí, és sobretot ateu, blasfem i desafiador de la divinitat. I encara que per salvar el text davant la censura ho dissimuli fent-lo acabar consumit per les flames com a venjança del cel, al llarg de l’obra no s’està de deixar anar amb atreviment un munt d’invectives contra la religió i la hipocresia de molts dels qui en fan bandera. Per les seves característiques ‘Don Joan’ constitueix una peça central i única dintre la producció de Molière. És inclassificable, perquè bascula entre comèdia i tragèdia, amb un desenvolupament lliure i imprevisible. Cada moment, cada diàleg, cada rèplica s’ha d’auscultar apropiadament per entreveure-hi un interessant rerefons de relacions socials i humanes.
Batibull
La vàlua de tot aquest material escènic queda malaguanyada en la proposta que signen David Selvas i el seu equip. I no perquè l’adaptació modifiqui el temps i el lloc de la faula, n’alteri continguts i personatges, trastoqui el guió prescindint de força trossos del que va escriure l’autor i n’hi barregi d’altres de creació pròpia plens d’expressions col·loquials i barroeres. No. Perquè una bona posada en escena d’aquesta obra no exigeix cenyir-se a cap cànon. Molière només demana el mateix que ofereix: claredat i subtilesa. De fet, la dramatúrgia contemporània ha aportat exemples de dessacralització molt més radical que són una joia per la solvència iconoclasta i l’energia renovadora que destil·len.
Però no és el cas. Aquí el que hi ha és un batibull. L’escenografia, per exemple, que figura la sala d’un hotel i és espectacular, reclou en el seu interior tota l’acció dramàtica i acaba convertint-se en una cotilla, més que en una troballa. La interpretació, que té seqüències de mèrit principalment a càrrec de Julio Manrique i Manel Sans en els rols de Don Joan i Sganarelle, tampoc no s’escapa del naufragi. I tot plegat és una llàstima perquè, essent 'Don Joan’ un àpat teatral tan gustós, aquest muntatge el converteix en un producte amb els inconvenients propis del ‘fast food’: excés de greix, abús d’additius i desmesura. Per a ser engolit, no assaborit.
