Ja es pot ser tranquil, sibarita o calmat que quan l’art s’imposa ho fa en la seva vessant autèntica. El flamenc té molt de culte, molt de treball acurat i molta qualitat musical però també tot una rauxa, tot un sentiment, aquell que tenen les músiques que posen els pèls de punta, per emotivitat i força. En aquest sentit sembla forçat incloure el flamenc dins el Cicle de Músiques Tranquil·les perquè la bèstia pot despertar-se. I per sort és això el que va passar al Casal de l’Aliança amb la catalana Montse Cortés d’artífex. El seu va ser un concert pletòric, que va servir d’estímul per a l’eufòria total d’un públic ben afí a la causa, que la va vitorejar i va dur la cantaora a completar una lliçó del que ha de ser un concert de sentiment. Sols es pot afegir “olé!”.
Quan la sang duu la rauxa i la guitarra i el cajón duen el ritme, la bulería de torn és imparable. Quan el bon gust imposa i refila la veu més pura, la bèstia flamenca neix per morir matant, per esdevenir la música més passional que es fa a la banda alta de la Mediterrània. També aquí, que consti. Cortés és catalana i com tantes d’altres i tants, duu el flamenc dins, la música li és un actiu cultural i això se li nota. Orgull cultural doncs per un concert com el que va oferir. Amb zapateaos mig improvisats, amb ritme, amb força... sobretot amb passió. Un festival esquerdat sols per les llacunes òbvies d’una cantaora lluny de l’edat de plenitud, encara i per sort. Poc importava la disfressa de música tranquil·la, la gent sabia què tocava i va tramar perquè més que un concert més allò fos un festival. I afegirem un altre “olé!”. No n’hi ha per menys.
