Quimi Portet, en la seva salsa, agrada i s’agrada
Miquel Gil el dia abans demostra fusta de gran artista
L’endemà el registre va canviar totalment amb la compareixença de Quimi Portet un artista en el bo i el dolent de la definició. L’excomponent de El último de la fila va portar dos-centes persones al Clap on va tirar del seu estil, tant personal com extrapolable, per fer del recital una vetllada carregada d’humor i connexió entre el públic i ell. Portet pot semblar a vegades repetitiu però és una font inesgotable de ritmes i lletres (sobretot aquestes) capaç d’agradar i fer riure a la vegada.
I no només agrada al públic el bo d’en Quimi sinó que s’agrada a sí mateix i s’arrapenja en això per marcar un ritme de concert molt cansat, potser massa. Va estar quasi tanta estona parlant com cantant aquest artista i això pot ser divertit però un pèl exagerat. En tot cas en tot moment va interpretar a la perfecció el paper de sí mateix i va tirar de repertori abans d’arribar a les seves cançons més celebrades com poden ser La Rambla o la gran Rius of Babylon. Una versió de l’Hey Song de Gary Glitter va cloure una vetllada autèntica on vam comprovar com Portet viu en una galàxia pròpia, força friki, però en la que si t’hi endinses, en quedes del tot encantat. Bona experiència.