Mataró LGTBI+ no és la primera entitat que aprofita l’experiència i el coneixement d’en Xavi Tort per impulsar una societat lliure i diversa. De fet, parlem d’un vell conegut del teixit associatiu LGTBI a Barcelona, un activista que des dels anys noranta s’ha especialitzat sobretot en dos grans àmbits: la defensa de la no discriminació i dels drets i llibertats de les parelles de fet i dels matrimonis entre persones del mateix sexe, i la lluita contra la sida.
Per què et vas sumar a Mataró LGTBI+?
Mataró és una ciutat amb 130.000 habitants i això vol dir que, aproximadament, hi ha d’haver unes 10.000 persones LGTBI. El nostre objectiu és que es plantegin polítiques municipals que plasmin les realitats i singularitats d’aquest col·lectiu. Trobo molt interessant que els temes LGTBI es treballin des del territori i des dels ajuntaments. És una assignatura pendent d’un col·lectiu que ha estat sempre molt urbà.
A principis d’any vau engegar una campanya contra l’LGTBI-fòbia a l’esport. A quins altres sectors voleu arribar?
A tots. De cara al setembre, segurament ens focalitzarem en àmbits com la immigració i la gent gran. L’educatiu també està a la llista, però hem d’anar per parts. En aquest últim cas, la gran presència de l’escola concertada a la ciutat ens posa les coses difícils.
Evolucionem amb el fre posat?
Sembla que no avancem, però quan mirem enrere déu-n'hi-do el que ha canviat. No oblidem que els presos per raons d’orientació sexual van sortir de la presó fa només 40 anys. Ara bé, hem de tenir present que una vegada aconseguim un dret, cal treballar per a mantenir-lo.
De fet, la discriminació contra el col·lectiu LGTBI se segueixen produint.
El col·lectiu gai és el que està més normalitzat, perquè no deixem de ser homes i de viure en una societat patriarcal. La cosa canvia quan parlem de dones lesbianes, que han de lluitar contra les discriminacions de gènere i l’orientació sexual. En el cas de les persones transgèneres ja toquem una realitat completament diferent; és el col·lectiu que pateix més situacions de discriminació.
Cap a quin tipus de societat hem d’anar per posar fi a aquesta problemàtica?
Hem de defensar un model de societat lliure, diversa, respectuosa i oberta, en la qual cadascú es pugui desenvolupar personalment com vulgui.
Et preocupa que, segons les estadístiques, gran part dels agressors siguin persones que no superen la trentena?
Aquestes dades poden no ser gaire representatives de la realitat, sobretot perquè el gruix de les víctimes, especialment les d’edat més avançada, no estan acostumades a denunciar i perquè la llei catalana contra l’LGTBI-fòbia és molt recent. Venim d’una tradició en què discriminar una persona gai o lesbiana no estava mal vist.
Segurament, la majoria d’agressors són menors de 30 anys perquè les víctimes d’aquesta franja d’edat són les que denuncien. La gent jove sap quins són els seus drets i és conscient que els pot exercir. Això no és tan freqüent quan parlem de persones de la meva generació, nascudes a la dècada dels seixanta.
En el teu cas, quin és el principal obstacle amb què has topat pel fet de ser gai?
Quan jo era adolescent no hi havia Internet ni referents homosexuals en l’esfera pública. Jo sempre vaig tenir clar que m’agradaven els homes, però vaig haver de gestionar-ho des de la ignorància, la soledat i l’aïllament, com tots els de la meva generació.
Fins a quin punt et canvia la vida sortir de l’armari?
Dir-ho a casa, amb 20 anys, ja va ser tota una catarsi. Apuntar-me al moviment gai em va ajudar molt i des de llavors penso que, conscientment, no m’han discriminat mai. Potser és perquè he organitzat la meva vida per poder ser com jo vull sense haver de dependre de ningú. Ara bé, tinc molt clar que hem de treballar per treure etiquetes i perquè cadascú pugui ser qui vulgui ser sense haver de canviar la seva estratègia vital.
