S’ha mort en Jordi Canal. El missatge d’una severitat esgarrifosa va córrer ràpidament. Era ahir, diumenge 9 de febrer, al migdia. En Jordi –a qui molts dèiem simpàticament ‘Caneló’– havia sortit en bicicleta de muntanya. La bici, nova de trinca, l’hi havien dut els Reis perquè es devia haver portat bé. La mort, sobtada, el va trobar dalt d’un dels turons que encercla el seu Mataró. I llavors, com sempre, tot es va precipitar amb fredor. Un fred que esgarrapa la vida. Altre cop. Massa aviat. Massa injust. 56 anys, comptava.
En Jordi Canal era –i per tant és i serà– molt estimat. Molt. Perquè era proper, generós, pencaire. Treballava a l’Ajuntament de Mataró, a participació ciutadana i era amb tota probabilitat el sindicalista més vocacional i punyent de la Casa Gran. Delegat de CATAC-IAC, militant de la CUP. Home, mataroní, català i transformador social de principis. Uns principis que es ramifiquen avall, com arrels, al llarg de tota una xarxa de gents, amistats, entitats i mogudes de les quals ell va participar amb entusiasme. En Caneló encomanava implicació, transmetia passió en tot allò que feia. Sota la carota de Botargue o les faldilles d’en Robafaves, amb els amics que són molts o amb una família, la seva, ampla com els braços estesos que precedeixen una gran abraçada.
En Jordi era aquella ganyota seva, que resumia en un rostre conegut i entranyable la força del combat, els ulls murris de l’humor, la galta corbada del somriure i el pas del temps, la suma de coneixement. Era sempre una conversa pendent o un tema per comentar. Era donar i donar i si no hi havia res per donar, buscar quelcom per poder donar. Era fermesa i polivalència, era fer-te sentir dels seus per com se t’aproximava. Era la lluita per ser lliures i millors, més justos.
Ell ha estimat tant que ara tots els que n’hem rebut la seva estima ens sentim estabornits, una altra vegada. Tocarà forçar l’aprenentatge de les estones compartides i empassar saliva, ser al costat dels seus i tornar al carrer, a la lluita i a la festa amb el tros d’en Caneló que tots plegats ens quedem com a record. Diu aquell poema de Joan Margarit que la llibertat és quan arrenca l’alba en un dia de vaga general. Per a nosaltres ja ets llibertat. I tu hi seràs quan arrenqui l’alba i amb ella les Matinades en un dia de Les Santes. Un petó, Jordi!
