Quan el cronista escriu això encara té el fred al cos, ve de darrera l’Ajuntament esperitat, té alguna compra per fer, gana de sopar i voluntat d’anar a dormir aviat. Ha acabat la Cavalcada 2009, la del fred com a principal novetat i convidat sorpresa. Un any de molta, moltíssima gent. Sí, com sempre. A un i a tots sempre ens ha costat això de comparar anys. La Cavalcada és una mica com els focs de Santes o el Desvetllament, cada any sembla que hi hagi una mica més gent que l’any anterior. Sigui cert o no, altre cop, l’esdeveniment més massiu de l’any.
El primer cop que veu la corrua el Camí de la Geganta és un formiguer impressionant. L’eix que es pot dibuixar entre les Places d’Espanya i la de Serra i Xifra és potser el que aplega més gent, al costat de la Riera i Santa Anna. A primera vista la Cavalcada és la de sempre. No trobarem novetats on no n’hi ha i aquí hi ha el dubte si realment n’hi ha d’haver. Per què? Bona pregunta. Del primer cop d’ull sobten dues cosetes. La primera que l’Oca, la gran Oca, la senyora Oca, l’Oca que va amb ulleres, l’Oca senyorial, la millor Oca, la nostra Oca –perdonin l’erecció– li han obert el cap i fa angúnia amb el tall tan clar. Una mica de massilla no li vindria malmanent.
L’altra mancança és la cuba de xocolata. Petit detall però pèrdua innecessària. En tota la resta sembla –creuem els dits– que per fi s’està recuperant, ni que sigui a poc a poc, la tradició que els nens il·luminin el camí a Ses Majestats. Ni que vagi apadrinat pels Botiguers, cal aplaudir-lo. La corrua passa per Camí de la Geganta. 7 graus de temperatura. Des de la Riera Baixa empeitat fins la Riera on tornarà a veure la Cavalcada. Allà la gràcia és que les carrosses fan el particular espetec final i fins i tot els nens i nenes disparen els caramels més que no pas els llancen. La moltíssima gent de sempre i, enguany, per fi una locució per megafonia fora de papanatisme i un pèl útil. Ja és alguna cosa. Després cal assumir el caos d’anar al darrera l’Ajuntament entre cops de carret i empentes d’il·lusió. S’aguanta perquè sí. El “gazapo” final Darrera l’Ajuntament, el xou de sempre amb els discursos i un xou que, ja em perdonaran, s’està convertint en un “gazapo” eternament perpetrat i erroni de concepte. I ja no és cosa de l’arbre. És tot plegat. El lloc –hi ha algun Ajuntament més lleig al món que el darrera del nostre–, l’espera eterna... i arriben els discursos. Aquí ja em perdonarà el bo d’en Baron però que el seu sigui el millor discurs desvetlla problemes de fons. Els discursos dels Reis haurien de ser per a ser dits i no llegits. El Rei Negre és més Déu que Maradona però segueix sent greu que expressem la imatge que la gent de color no parla bé el català i de la pantomima final, la de sempre, el fosc passeig per la Plaça, és tanta la seva utilitat com la seva lluminositat. Si en té, poca i focalitzada. Per un dia que tots ens escoltem l’Alcalde i que hi ha algun Rei un pèl amat, no costa tant fer-ho bé. I més si estem a 3 graus. Gràcies.
