Moisès Maicas, oficiant de Dostoievski

El director mataroní presenta ‘El gran inquisidor’ al Monumental

Moisès Maicas ha tornat al Teatre Monumental a un mes escàs d’haver-hi portat ‘Viatge a Califòrnia’, de Toni Cabré. Ha estat dijous i divendres de la setmana passada. Aquest cop ha triat l’espai reduït de l’escenari per encabir-hi actors i públic del seu darrer muntatge ‘El gran inquisidor’, basat en un capítol de la novel·la ‘Els germans Karamàzov’, obra cabdal de Fiódor Dostoievski. Adaptació pròpiaMaicas, coneixedor de les versions escèniques que d’aquest episodi n’han fet grans directors contemporanis, com Peter Brook o Patrice Chéreau, ha volgut oficiar a manera de monòleg la seva pròpia aproximació. Per això ha comptat amb la complicitat de Josep Minguell que, a més d’interpretar el paper protagonista amb un to molt personal, ha intervingut també en l’adaptació de la peça. És un relat d’una gran qualitat, no gens fàcil, del qual en resulta una escenificació força espesseïda. Situa l’acció a Sevilla, a l’època de la Inquisició, on Jesús ha tornat entre els homes quinze segles després de la seva mort i el cardenal inquisidor l’ha fet empresonar.Pluralitat de lecturesEn una estança tenebrosa l’entrellat discorrerà entre un Jesús impassible que roman tota l’estona en silenci i les llarguíssimes disquisicions teològiques del vell cardenal que, sentint-se proper a la mort, intenta justificar-se i legitimar la violència exercida per l’Església per assegurar-se el poder terrenal. És en aquest aspecte que una part de la crítica ha cregut veure en l’obra un paral·lelisme amb el capteniment actual de la jerarquia eclesiàstica, però cal apuntar que l’embolcall quasi oníric i la subtilitat del tractament que Maicas dóna a ‘El gran inquisidor’ permet inferir-ne una major riquesa de lectures, en consonància amb el pensament religiós de Dostoievski, que concep una relació dolorosament dialèctica entre fe, llibertat i redempció. L’ambigüitat de la presència continuada en escena, muda i estàtica, de l’actriu Laia de Mendoza resulta d’una gran bellesa i és una altra opció de direcció que afegeix càrrega polisèmica a la trama. S’ha de ressaltar, a més, que la traducció utilitzada, feta expressament i directa del rus al català per Nina Avrova i Anna Soler Horta té també el seu encant i és d’una gran fluïdesa. Tot plegat fa que aquesta proposta de ‘El gran inquisidor’, que ha estat inclosa en el cicle ‘El viatge’ del Centre d’Art de Ca l’Arenas, esdevingui una profitosa incursió per la literatura i el pensament de Fiódor Dostoievski i que Moisès Maicas en sigui un molt bon guia.