Si la Sala Cabañes és l’única institució de teatre amateur de la ciutat –i de bona part del país– que mobilitza centenars de persones; si pot fer pujar amb solvència munts d’actors i d’actrius dalt d’un escenari, capaços de donar un text ben donat, de cantar, de ballar o de fer el que calgui; si té gent sobradament preparada per assumir qualsevol faceta tècnica de l’espectacle que sigui; si compta, a més, amb un bon planter de directors... es pot explicar per què s’ha encomanat a algú de fora perpetrar un nyap com ‘La lira d’Orfeu’ en unes dates tan assenyalades en el calendari anual de la casa com són les de la Fira de Mataró?DecepcióPerquè no es pot entendre. De cap manera. Acostumat com està el públic del Centre Catòlic que pels volts de la Pentecosta la Sala programi musicals, rapsòdies, popurris i obres d’allò més variades, però amb un segell propi i amb una voluntat de qualitat inconfusible, a ningú no li cap al cap que s’hagi deixat a un tal Albert López Vivancos engaltar un muntatge tan decebedor, del qual signa la direcció i l’autoria. I és que aquesta ‘Lira’ és un refregit “sui generis” del mite d’Orfeu, de to més aviat carrincló, d’escassa qualitat literària i de nul interès dramatúrgic. Que estigui guarnit amb unes quantes cançonetes no li serveix de pal·liatiu i, en general, la grisor dominant acaba enllefiscant-ho tot: interpretació, vestuari, so, il·luminació i escenografia. Inclús la intervenció de la figura del gos de tres caps, que és una joia de titella creada per en Jordi Ribas, no s’escapa de la insipidesa. Una llàstima.Per oblidarFa mal al cor veure com els nombrosos intèrprets, malgrat la molta voluntat que hi posen, deambulen per les diverses escenes sense cap mena de criteri ni pautes i posen en evidència una calamitosa absència de direcció. Per això encara sap més greu quan es pensa en la quantitat de gent, de temps i d’esforços que s’han vist abocats a la decepció de manera imperdonable. Decididament, tan cert com que la mitologia ha estat capaç de donar molt de joc al llarg de la història de les arts escèniques, el millor que es pot fer amb aquesta ‘Lira d’Orfeu’, que ni diu ni val res, és oblidar-la i passar pàgina. Abans, però, a la Sala Cabañes caldrà que en treguin conclusions. Per no repetir l’error. Ni haver de tornar a suportar una direcció de fireta.
