Desmesurat i prematur: massa verd

‘Night Bus’ a l’escenari del Monumental

Quique de Benito, sigui directament o bé a través d’altres dels seus heterònims, deu ser una de les persones més polifacètiques del panorama de les arts escèniques locals. Vinculat a l’Aula de Teatre del Patronat Municipal de Cultura, és llicenciat en art dramàtic, actor, professor, director i crític. Hiperactiu, és també un dels habituals de qualsevol moguda teatrera de la contrada. Ara, gràcies a haver guanyat un dels ajuts a la creació que cada any convoca el PMC, ha pogut presentar el muntatge ‘Night Bus’. Va ser dissabte passat en el recinte reduït de l’escenari del Monumental i ho va perpetrar sota l’epítet de ‘Companyia PocaFeina’, fent societat amb Elena Andrés, una actriu vinculada també a l’Aula de Teatre.

Excés de garbuix

A partir del seu títol originari, la peça és una transposició a l’escena de les principals facècies de ‘It happened one night’, la pel·lícula guanyadora de cinc Oscar que als anys trenta del segle passat van protagonitzar Claudette Colbert i Clark Gable i que va significar la consagració de Frank Capra com a realitzador. El singular ‘remake’ que Andrés i de Benito fan d’aquesta historieta de la fuga de la filla d’un magnat, tot i que guarda un cert aire d’homenatge, n’accentua els trets més grotescos i adopta un to apallassat, quasi de cabaret, que utilitza talls de la banda sonora del film de referència, subratllats musicals i de ball, acudits més o menys forçats, cançonetes ‘freaky’ i un llarg repertori de gags, de jocs de paraules i de picades d’ullet per captar la complicitat del públic. És un garbuix massa espès i dilatat, on actors, acció i relat acaben perdent-se. I és una llàstima, perquè la temptativa compta amb elements de producció molt cuidats, com són el vestuari, l‘atrezzo o alguns components escenogràfics i, igualment, moments interpretatius prou feliços.

Honestedat

Malgrat aquestes mancances, ‘Night Bus’ justifica suficientment la concessió d’un ajut per part del PMC, perquè està bé que experiències com aquesta, fetes a Mataró, puguin aconseguir passar la prova de pujar dalt d’un escenari. A més, tant la nombrosa assistència a les dues sessions de dissabte com la munió de persones que d’una manera o altra han col·laborat en el muntatge en són un valuós aval afegit. Honora especialment a Quique de Benito la sinceritat mostrada al final de l’actuació quan, enmig d’agraïments, va afirmar dirigint-se al públic: “Això encara està molt verd”. Aquesta honestedat, certament inhabitual, és la millor garantia per remuntar ‘Night Bus’. Si ara per ara és només un exercici a mig fer, Andrés i de Benito poden arribar a convertir-lo en un espectacle arrodonit. D’idees i de ressorts expressius els en sobren. Els caldrà, però, compensar la interpretació de tots dos, esporgar a dojo, travar el relat, donar-li ritme, elaborar molt més el guió i treballar la dicció i la sintaxi de les rèpliques. I potser també comptar amb l’assistència d’una direcció exercida per algú altre. Perquè una de les coses que li convé a aquest ‘Night Bus’ és una mirada externa a la del duet protagonista. Tot plegat farà encara més raonable l’ajuda pública rebuda. Bona feina!