Després de les últimes visites d’Àngela Suàrez a la ciutat que havien destil·lat molt d’aroma intimista, en la visita de divendres passat la cantant es va mostrar molt més enèrgica i marxosa.
La cantant, que la temporada passada acompanyava la banda de l’humorista Buenafuente al programa homònim, està de gira espanyola, en un rellançament de la seva carrera musical després d’aquest petit trampolí que ha estat la seva presència a la petita pantalla.
Seguint amb el seu repertori de revisions de temes d’altres, la cantant va fer gala de les seves virtuts i el seu principal defecte: la veu. La vocalista té una gran veu, que sap modular en un ample ventall de tonalitats. I també té un timbre molt peculiar que li dóna un toc bellut al seu cant.
Però Suàrez té el mal dels cantants: el divisme. De tant en tant, o potser és quan veu una càmera a la vora, se li puja la cantant al cap i força la interpretació dels temes. Quan més Àngela Suàrez, és quan es perd més l’Àngela Suàrez i és menys Àngela Suàrez. I és un pecat versionar Sheril Crow, en català i en aquest estat.
