La renúncia de Joan Mora a presentar-se de cap de llista a les pròximes municipals per motius estrictament personals deixa la federació de CiU a Mataró amb molta feina per fer –o més ben dit, poca però important– en poc temps. De tendència hermètica, almenys per a aquest periodista –res a veure amb altres partits locals– la possibilitat que Mora renunciés es tenia com a possible però, expressament, s’havia evitat verbalitzar-la fins als darrers dies. Passa el mateix amb qui ha de substituir l’actual Alcalde al capdavant del partit d’aquí a menys d’un any. Boques tancades tot i la pressa. Les maquinàries treballen portes endins i el Pla B tindria les línies mestres traçades des de fa temps. Abans de Santes hi haurà candidat.
El pas enrere de Mora deixa CiU sense l’home, la imatge i la personalitat que va obrar el que s’havia arribat a creure que era més remot que Ítaca: guanyar unes municipals a Mataró. L’empresari d’èxit d’estil anglosaxó –més Cameron que Obama– que el 2007 havia arribat al capdamunt de la llista en un procés amb batalla galdosa inclosa dins un dels socis de la federació, era el 2011 l’home que aconseguia pronunciar un discurs d’investidura. L’anti-Baron es convertia en l’epíleg d’un socialisme local acostumat a viure i acomodar-se en la victòria.
L’Alcalde Mora
El Mora de 2011 no era el de 2007 –l’empresari que volia ser Alcalde a “temps parcial”– i també és diferent de l’Alcalde del 2014 que diu que marxa i del 2015 que es retirarà. Ha tirat d’una personalitat forta i afable a la vegada per configurar un personatge d’Alcalde més solvent en la curta distància ciutadana que no pas en l’alta gestió política. Ha estat incapaç de tirar endavant aliances perdurables amb els altres partits –pacte de ciutat, pacte secret amb el PP, acords puntuals amb PSC– i ha acabat tensionant el repetitiu ecosistema polític local, per activa i passiva de totes les figures del tauler, les seves blanques i les negres dels altres.
S’ha creat i cregut la figura i la institució fins al punt d’arribar a incomodar el mateix partit a nivell nacional en alguns àmbits, ha sabut combinar globus sonda sorprenents i actituds de carrer i fins i tot de pancarta. La maquinària del govern –no només els electes sinó sobretot la d’executius, com el cap de relacions institucionals i el gerent– ha confiat en la seva figura tot el pes públic de l’obra feta. I per tant, també, de l’obra que no es podia fer. El seu ha estat el discurs únic. Un líder amb set gregaris per a un equip de vuit regidors canviant per mil-i-una raons i que en cap cas va ser pensat pel mateix Mora per governar amb l’aritmètica enverinada de l’actual Consistori. La seva minoria absoluta ha estat un maldecap constant pels habituats a les lògiques de majories sòlides. I el relat de la responsabilitat compartida, un xiclet sense gust de tant com l'han mastegat.
Arribats al punt de la renúncia, 11 mesos poden semblar curts per promocionar la imatge d’un nou alcaldable. La tàctica convergent al respecte serà clara. Mirar de reconduir el bloqueig existent basant-se en la figura “de sucre” d’un Mora que hauria d’aparèixer en alguna foto transcendent com a cromo electoral del qui l’hagi de substituir. Mora té un any al davant per reforçar la seva imatge de líder per una banda –pel que pugui ser i passar demà– i per ser un aval al projecte d’una CiU que espera amb delit que l’entrada d’ERC al pròxim Ajuntament permeti un joc d’aliances millor a partir de 2015. Abans, però, la tensió la marca el 9 de novembre i aquí Mora –independentista de pro– també serà peça clau a escala local, a l’hora d’agitar o contemporitzar, segons marqui el baròmetre dels estrategues del govern i el partit.
Qui pot substituir Mora? De moment encara no hi hauria un nom decidit però sí diferents opcions esbossades. L’encaix entre els dos partits i el govern personal de Mora no és difícil però sí que ha necessitat cirurgia en alguns casos. És per això que en l’anunci de retirada no s’ha volgut esmentar cap opció; per respecte a les causes de la mateixa i perquè encara no està tot completament lligat. Des de fora, i en espera d’un moviment sorpresiu que no entra a cap travessa, tres dels set regidors del govern parteixen amb més possibilitats que la resta. Són Joaquim Fernàndez, Núria Calpe i Miquel Rey.
Quim Fernàndez
Fernàndez és l’animal més polític de la gàbia nacionalista, es coneix els racons de la ciutat i de la Casa Gran i ha sabut compaginar, amb certa solvència reconeguda, una cartera que acostuma a deflagrar el seu propietari com és la de Cultura. És l’alter ego de Mora, la mà dreta i sovint l’esquerra però pot sentir-se més còmode de segon oficial que no pas de general de les files. En tot cas al ja veterà polític el trobaran, com sempre han fet, on el vulguin els companys de partit.
Núria Calpe
La regidora Núria Calpe podria ser la carta femenina de la Federació. La regidora té el problema que un determinat moviment veïnal l’associa a les retallades de Mataró Bus i que la seva cartera dins el govern és de tot menys amable. El model policial, del transport públic o de recollida d’escombraries han estat cavalls de batalla i debat, víctimes de les penúries econòmiques de l’Ajuntament. Però Baron també era el regidor de les zones blaves i va acabar sent Alcalde.
Miquel Rey
Per últim però segons com, de favorit, Miquel Rey. Hi ha qui des de fa temps l’ha considerat delfí de Joan Mora perquè ha estat potser la ment més lliure-pensadora de l’organigrama governamental. De perfil liberal, ha aconseguit fer un tomb a les polítiques de promoció, obrant que un partit que l’havia criticat hagi rendibilitzat tot el relacionat amb el TCM o que l’aposta pretèrita de promocionar la ciutat que anteriors governs havien apuntat amb ell hagi pogut reblar el clau. Té un perfil aparentment “net” en l’acció de govern i apareix com una possible figura despolititzada –en el bon sentit– per postular-se per enteses futures.
Les estructures de partit de Convergència i d’Unió ja fa temps que contemplen la possibilitat d’haver d’enfrontar-se ara a l’abdicació de l’Alcalde Mora. Els homes forts de cada partit sabrien des de fa temps d’aquest escenari, pel que el més probable és que l’acte d'avui dijous sigui el primer d’una seqüència estudiada que permeti al futur alcaldable encarar el curs polític amb tot a favor. Començant pel mateix Joan Mora, principal interessat a no passar a la història com un accident convergent en la història política de la ciutat.
