Com altres vegades, una pena que no hi hagués més gent. Lisa Otey va actuar el divendres sant al Casal de l’Aliança davant unes quaranta persones, poca audiència pel cartell de la cantant i el bon registre que acostumava a presentar l’antic Teatre en el recentment acabat Cicle de Músiques Tranquil·les. Va ser, però, un bon concert. Otey té bon cartell i la fama és justificada a mercè del que es va veure en el bolo del dia 14. Va prevaler l’elegància artística de la d’Arizona capaç de practicar la seducció musical armada del piano i una veu tan fina com profunda. La línia que va traçar, entre el jazz i el blues, va ratllar l’exquisit.
Lisa Otey va sortir a escena en solitari, enfundada en el piano i sense les Desert Rivas, sense les quals perd potència i viratge al rock o el Rythm’n’blues però sense les quals també adquireix una bona dosi d’intimitat, que domina a la perfecció. Quan va acudir a la negritud del jazz, a la Otey se la va veure perfectament còmode i quan la cosa mutava de forma sofisticada al blues millorava l’abast i la veu es feia directament estimulant. D’això en van ser conscients i testimonis de luxe els qui van anar al concert, afortunats d’haver vist un espectacle de nivell Cruïlla.
