L’expectació generada era justificada. Calima s’estrenava al Clap com el nou projecte musical de Juanlu, exbaixista d’Ojos de Brujo i productor de joies com el “Barí” o el “Vengue”. Cent persones al Clap i un inici convincent que va perdre embranzida a partir de la mitja hora de joc. Una doble conclusió: la primera, que Calima té bons arguments, és una proposta fresca que, si creix, pot esdevenir important, tenen molt bon gust. La segona, que han de treballar més, la fórmula musical se’ls va esgotar i això denota que queda camí per córrer. Sent el primer concert del grup, però, convé ser optimista.
Calima recorda Ojos. Potser no és aquesta la intenció de Juanlu però la base musical del grup t’hi remet. Té peculiaritats, però, que distingeixen Calima i li donen personalitat i força. Primer de tot el duet de vocalistes. L’un, tot flamenc, pot recordar Ocaña, l’altre, d’ascendència rapera, concorda perfectament. A partir d’aquí la guitarra preval però se sent sola en algunes cançons. El baix porta la veu cantant i la percussió repunta amb molt bones intervencions. Una ballarina, a més, completa la posada en escena -amb projeccions discretes- tot i que, digui’m purità, això de ballar flamenc amb xandall no convenç.
Ballable i entretingut
El silenci s’imposa en trossos de “duende absolut” de la mà de guitarrista o el percussionista. Però quan més camina la màquina és quan la buleria de torn s’acosta a la rumbeta i es vesteix de ball. Calima va demostrar un ampli ventall de registres i en moments puntuals va revelar-se com una bona criatura encara en gestació. Potser fruit de la novetat, va ser coincidir amb la mitja hora de concert i iniciar-se la repetició que duu a la monotonia i, això, els fa posar un bé on podria haver caigut un notable.
