És un crac. Sergio Makaroff si fos futbolista seria brillant, seria dels que tenen un punt de màgia i un altre de caràcter, de ràbia, força i humor -també amor propi- dels que la toquen molt bé i dels que també saben fer la traveta quan toca i fent mal. Seria un Deco. Però no juga a futbol sinó que toca la guitarra i canta el que li passa pel cap i, per tant, la brillantor queda molt més pal·lesa, més si canta com va fer divendres, en solitari, quan sempre té la pilota i. amb les cançons transcorrent, el cantautor dibuixa un monòleg continu i de la mateixa qualitat que la guitarra. Les seves lletres poden fer gols per l’esquadra o lesionar el rival... i per això és un crac.
Makaroff va repassar a Privat cançons de varis dels seus discs. Cert és que la formació en solitari potser li retalla el potencial propi però això sols passa en quant a la música i se’n surt prou bé amb força destresa a la guitarra. L’humor fa la resta. El bon i el mar humor – també el bon i el mal amor– es tornen en les cançons, regat sempre per un sarcasme que fa exquisida qualsevol ocurrència sigui una rima de les que té mèrit atrevir-se fer en públic o un missatge d’algun tema que s’apropen a allò que al carrer es coneix, i ja es perdonarà la paraula, per “parida”.
Senzillesa, crítica i ironia
La senzillesa amb què tot ho retrata l’argentí català i aquella barreja d’escepticisme, humor, mandra i rebel·lió que el caracteritza fa, de la seva crítica –en molts casos de prou profunditat– melodia polivalent que arriba i convenç. Feminisme, crítiques a les religions o als cànons actuals es conjuminen amb melodies confortables on desenvolupar el discurs. I canta a tot i de tot. I fa el que sempre ha fet i ho fa bé. Perquè, siguem clars, algú que és capaç de fer una cançó boníssima a partir del robatori d’una bicicleta és, i cal repetir-se, un crac.
