Poc públic en la vigília de Sant Jordi en l’oferta setmanal de La Casa. Actuava Murfila, de cert ressò i força promoció mediàtica, qui va estrenar-se l’any passat amb el disc “Vamos a hacer Pupita” del que dos singles són força coneguts. De fet Loko i Mi Guitarra són els dos temes ensenya del disc i van ser cartutxos cremats força aviat, com en una declaració d’intencions de l’artista, per superar la comercialitat i anar més enllà. Ho va aconseguir la catalana, que va arribar a contagiar la seva passió amb unes dots escèniques i –per què no dir-ho?– amb una eròtica natural encisadora molt agradables.
Murfila és rock i del fort. De fet el grup és la veu potent i profunda de Mar Orfila, cantant i nucli del grup que canta, xiscla, crida i abaixa el tot per cantar amb veu suau i seductora amb un perfecte domini del tempo del concert i la música escollida. Aconsegueix tot el que busca amb el joc del doble paper, de la bona noia i la noia gamberra; assimila perfectament el seu rol a l’auca. La cantant és pura dinamita, tot provocació, amb roba seductora i interpretant tota l’estona el paper amb naturalitat, amb un “ savoir faire” sexy que s’agraeix, i molt; més tenint en compte que la seva bellesa està a l’alçada del seu art.
Una artista amb mil cares
Va atrevir-se amb alguna versió molt ben trobada. Va combinar Marley amb Police i Muse i el concert va mantenir-se a un nivell alt, amb plena dependència de l’exhibició d’una guitarrista que eixorda, encisa, enamora i convenç. Mar Orfila va despedir-se combinant els dos hits en una versió llarga amb la qual va rematar la nit amb tot el “desparpajo” del món, en una apologia de la bellesa, la bona provocació i, perquè sinó res d’això tindria sentit, la bona i mixta música que fa. Va ser una nit intensa, propera i apassionant, una llàstima la poca gent. Se’n van perdre una de bona.
