Paul Fuster, un habitual de Barcelona i rodalies, va tocar al Clap després d’una estada de vuit mesos als seus Estats Units natals. Com ve a dir la cançó de Lax’n’Busto, l’única cosa que fan bé els americans és la música i la veritat és que a Fuster, entre les seves arrels i influències d’allà i la seva ascendència i biberó d’aquí, el resultat li funciona perquè és nítid, molt ben trobat i tremendament agradable. L’encert de tocar a la sala petita del Clap va dotar el concert d’un caliu i una proximitat entre artista i públic que va proporcionar les condicions idònies. Una molt bon entrada esperava Paul Fuster que amb la maleta carregada de noves músiques, noves històries, força humor i perquè no dir-ho, fricades mentals de consideració
El "ianqui" català, com carinyosament podríem anomenar-lo va presentar-se en format de duet tocant ell la guitarra de forma notable i amb un instrument agreujat per fer de símil de baix i amb Xavi Molero a la bateria, que també va demostrar tenir-ne els colzes pelats. Entre els dos, a pesar d’algun lapsus, van crear una atmosfera propícia i a partir d’aquesta el concert va anar creixent a bon ritme, amb melodies acurades i una veu, la de Fuster que sense ser cap cosa de l’altre món compleix amb nota tots els exàmens d’una forma brillant. La interacció entre els dos artistes va funcionar en un concert que va anar enganxant-se a una concurrència que ja coneix Fuster des de fa anys, un músic, però, que va madurant i va destacant cada cop més.
Un final precipitat
Amb el seu caràcter desganat i sospitosament relaxat, Fuster va tirar de música segura a mig camí entre el rock, engrunes pop i tendències de drum’n’bass. Amb tot aconsegueix una etiqueta pròpia que val l’aplaudiment un chapeau. L’anècdota del concert va residir en el seu final quan l’artista va negar el bis per tenir el cap buit i estar del tot empanat per la qual cosa no va voler fer res més perquè, segons va dir, el concert ja havia anat prou bé. La seva vàlua l’eximeix de protesta, és el que tenen els cracs.
