Dos artistes de la casa van passar pel Clap en dos dies. Dijous dia 4 va ser el torn de l’excomponent d’Al Tall Miquel Gil qui davant una quarantena de persones va demostrar grans maneres al capdavant d’un trio musicalment impecable. Executant un folk molt arrelat a la seva terra natal, Miquel Gil va lluir-se tocant peces tradicionals traduïdes a la modernitat de forma magistral amb gran acompanyament de baixista i d’un monstre de la corda amb una gamma molt extensa de guitarrons, guitarres i llaüts. La veritat és que l’entesa entre públic i artista va ser total i el concert va ser una joguina per un Gil amb molt recorregut vocal i musical que va saber-ho transmetre de forma notòria.
L’endemà el registre va canviar totalment amb la compareixença de Quimi Portet un artista en el bo i el dolent de la definició. L’excomponent de El último de la fila va portar dos-centes persones al Clap on va tirar del seu estil, tant personal com extrapolable, per fer del recital una vetllada carregada d’humor i connexió entre el públic i ell. Portet pot semblar a vegades repetitiu però és una font inesgotable de ritmes i lletres (sobretot aquestes) capaç d’agradar i fer riure a la vegada.
I no només agrada al públic el bo d’en Quimi sinó que s’agrada a sí mateix i s’arrapenja en això per marcar un ritme de concert molt cansat, potser massa. Va estar quasi tanta estona parlant com cantant aquest artista i això pot ser divertit però un pèl exagerat. En tot cas en tot moment va interpretar a la perfecció el paper de sí mateix i va tirar de repertori abans d’arribar a les seves cançons més celebrades com poden ser La Rambla o la gran Rius of Babylon. Una versió de l’Hey Song de Gary Glitter va cloure una vetllada autèntica on vam comprovar com Portet viu en una galàxia pròpia, força friki, però en la que si t’hi endinses, en quedes del tot encantat. Bona experiència.
