Davant una cinquantena de persones va presentar-se el divendres 15 un nou grup, Chocadelia Internacional, nascut del guitarrista i el cantant de la Fundación Tony Manero. La proposta era seductora però el resultat va mostrar un conjunt amb possibilitats deixant força a desitjar. L'inici va ser pitjor que el final i una lleugera millora va fer que, al final ,els músics barcelonins acabessin per demostrar coses que durant la major part del concert semblaven impossibles. Remuntada final podríem dir, que no deixa de posar el projecte l'etiqueta "necessita millorar" tot i que es comprèn per la joventut del grup.
A vegades no n'hi ha prou amb ajuntar grans músics perquè, de seguida, el resultat d'un tot sigui bo. Això es nota en Chocadelia, feta per grans monStres que apunten moltes maneres però en quasi totes acaben xutant al pal. És d'elogiar el pas endavant que les ànimes màter de la FTM volen fer que denota recorregut i atreviment musical però aquest primer pas, a les beceroles encara, no va donar un bon resultat. Val a dir però que un dels cantants dels Chocadelia no va poder cantar per lesió i va haver de ser un altre dels Manero, el popular Paquito Sex Machine, qui el substituís. Pel que fa l'aspecte musical Chocadelia Internacional es basa en un guitarreig d'alta volada, el del guitarrista de la Fundación i en l'harmonia entre baix, teclat, bateria i Miguelito Superstar que canta i punxa a la vegada. Val a dir que tenen moments memorables que releguen l'impressió del tot un cop vistes les parts a la categoria d'accident.
És d'envejar l'amplitud de mires de la proposta que va del funk - terreny propi del grup i on es mouen millor- fins al rock del dur que de tant en tant volen confondre amb el punk, el hip hop, o el blues i l'electro. Però aquesta barreja que sempre s'elogia des d'aquestes línies, va acabar, divendres, per caracteritzar-se per la confusió i la turbulència que, amanits per un caràcter de per sí pretensiós dels artistes i una sonorització abusiva, feien renegar del resultat. Pel que fa a les lletres, força destacables en les arengues d'uns autoproclamats comunistes revolucionaris. Amb tot aplaudiments a la innovació, a l'atreviment i a les ganes de fer noves coses però suspès -amb nota però suspès- pel que fa al resultat, que malgrat tot no ofenia i que demana més treball als Tony Manero perquè ells en saben i han de fer-ho millor. Que ho continuïn intentant, que prou que valen i, si no, que tornin al funky que encara és el que millor els surt.
