L’ambició dels organitzadors de l’Acampada Jove d’Arbúcies va anar acompanyada d’una massiva resposta de públic d’arreu dels Països Catalans, que va arribar a fer pensar que el festival podia morir d’èxit. La tradicional zona d’acampada al costat de l’escenari del camp de futbol, es va veure reduïda a la mínima expressió a causa d’unes obres, motiu pel qual van haver d’habilitar una segona zona a quatre quilòmetres més ben acondicionada però amb l’inconvenient de dependre del servei d’autobús per anar al poble. Per sort, el que el primer dia va ser un autèntic caos, mica en mica es va anar solucionant gràcies a la millora del servei, d’organització i la paciència dels assistents.
15 de juliol: Mestissatge i Titot
El mestissatge és una de les característiques que defineixen el nostre territori, i per això no hi podia haver un millor inici que Cheb Balowski. El consolidat grup barceloní, una aurtèntica mescla de ritmes, cultures i llengües, va començar el dijous a animar el públic, que malauradament encara era bastant escàs. Els van agafar el relleu els Dept., una formació que es va començar a fer gran a Arbúcies i que enguany va seguir confirmant la seva aposta pel rock més internacional.
Ja ben entrada la nit va arribar l’hora de beure dels clàssics. La primera ronda la van pagar Els Pets, que semblen tenir corda per estona, i que com ja van fer al Senglar, van sortir a l’escenari amb una estranya perruca que no va amagar el que són ni el que saben fer. Tirant dels temes de sempre i de les cançons del seu darrer disc Agost, van fer saltar als presents, amb el tema Jo vull ser rei com a moment estelar.
Després va ser el torn de Mesclat, i de manera inesperada dels Brams, degut a la baixa d’última hora dels bascos Su Ta Gar. Cal destacar que a banda de la visible doble ració de Titot (Mesclat i Brams), Joan Reig va repetir a la bateria (Els Pets i Mesclat) i David Rosell va fer una autèntica marató musical en tres etapes (Dept, Mesclat i Brams). Musicalment van estar a l’alçada esperada, els primers sortint vencedors de l’aposta de presentar un disc que encara no ha sortit a la venda, i els Brams amb un potent i reivindicatiu concert en la seva gira de comiat, amb millor resultat que el que van fer a Montblanc.
16 de juliol: La força d’Euskadi
Encara amb el sol amagant-se darrera l’escenari, va arribar l’hora dels Lax’n’busto. El seu va ser un concert menys memorable que el que van fer al Senglar Rock, però amb la gràcia de veure’ls recuperant velles cançons del seu repertori —algunes escollides pels seus propis fans des de la pàgina web— per tal de seguir confeccionant el seu proper disc en directe.
La sorpresa per molts van ser els Spook and the Guay, un grup amb un directe vibrant mesclant tota mena d’estils des del rock a l’ska, amb un toc de bases electròniques i dos cantants polifacètics amb facilitat pels idiomes (francès, anglès i castellà) i amb capacitat per rapejar amb solvència contrastada. En definitiva una festa completa que manté i fins i tot augmenta l’essència del seu últim treball, La Vida Sonora.
El que va ser una explosió real va ser el so dels bascos Soziedad Alkoholika, un grup amb fama de radical que provoca estralls amb el seu rock dur. La potència de l’equip de so deuria fregar els límits per tal d’acontentar els molts incondicionals dels S.A. al ritme frenètic d’un dels bateries amb més revolucions del panorama mundial.
Diuen que després de la tormenta ve la calma, però en aquest cas va arribar la festa. Els primers en fer ballar tothom va ser un dels grups més reconeguts d’Euskadi, Betagarri. El grup de Gasteiz va anar pujant el nivell del concert fins a encertar de ple amb un final molt potent i pensat expressament per l’ocasió amb les cançons més conegudes del grup a Catalunya, entre elles una gran versió de L’Estaca de Llach. I després de la polseguera que van aixecar els espectadors més enfervorits, van arribar els anglesos The Toasters, que van demostrar la seva veterania amb un repertori ple de clàssics que va clausurar la segona nit.
17 de juliol: Obrint Pas no falla
La darrera jornada de festival va ser de contrastos, ja que va començar amb un concert poc típic de festival jove, cortesia de Lluís Llach. El van seguir els encara més veterans Skatalites, sens dubte el grup més mític de l’ska que va fer un concert potser massa breu per la quantitat de discografia però amb melodies corejades per tothom com la gran versió de Guns of Navarone.
La música va continuar de la mà d’uns Orishas més reivindicatius que mai, que van donar als esperats Obrint Pas. El conegut grup valencià, tot i actuar amb dos substituts, va estar a l’alçada de les circumstàncies i va aconseguir una gran resposta del públic, demostrant l’èxit del seu darrer CD, La Flama. Els últims en entrar en escena van ser La Gossa Sorda, una promesa feta realitat que van tocar precisament fins que es va apagar la flama del festival.
