Un crescendo formidable. Sols així pot definir-se el viscut al Clap el passat divendres quan Les Batinses, vinguts del Quebec, van fer de la tranquil·litat inicial d’un folk molt suau, una festa a base de radicalitat rítmica ratllant l’essència de l’ska. En tot moment es van mostrar com uns mestres que controlaven la situació i van fer el que van voler amb la nit, amb unes armes conegudes però que expremien del tot. La calor va anar pujant, la música accelerant i, en uns vint minuts finals d’autèntic infart Les Batinses van triomfar amb una aposta que va convèncer.
La formació canadenca respon perfectament a la tan pretesa intenció de reinventar el folk per fer-lo més avanguardista. L’inici del concert de divendres va tenir la suavitat conceptual com una tònica i, com cohibits, els músics no semblaven donar tot el que tenien dins. El protagonisme del violí va acostar-nos per moments a sons celtes, molt vagament, res a veure amb Alan Stivell, i la sonorització del global feia patir per incapaç d’entusiasmar la setantena d’assistents.
De la calma al frenesí
El color del concert va anar evolucionant. El violí ja no imperava sinó que vehiculava la música on apareixia una mandolina potent, una guitarra molt oportuna i puntuals aparicions de vent que revaloritzaven uns temes que s’acostaven a ritmes més mediterranis sense oblidar la Jamaica sonora. La festa que portaven els músics entre si va ser contagiosa i a mesura que la percussió renaixia de la inicial ofuscació la festa i, en casos, l’eufòria, s’anava imposant entre el públic, ja uns 150.
Una interpretació a capella de tots els músics va ser el toc de mort a la suavitat. De cop el que s’intuïa es va advenir i una corrua de ritmes va esllavissar-se imparablement en l’últim tros del concert. Va haver-hi de tot, barrejat i sacsejat, amb una frenètica execució que sols va poder parar l’hora i el cansament. El folk va mostrar la seva cara més popular i festiva, aquella que, ben tocada, és irressistible per a ésser ballada. Les Batinses van fer de tot, per tots i amb tot amb un últim cicle exultant. Van voler fer crèixer la nit amb el pas dels minuts i ho van aconseguir, van dominar el recital i van matar el brau quan convenia, a cop de folk internacional, a cop de mestissatge i pesi qui li pesi a cop d’identitat. Molt recomanables aquests músics del Quebec; una festassa la viscuda al Clap.
