Després de tenir certs problemes amb la distribució de Fahrenheit 9/11 als Estats Units, Michael Moore va aterrar a Europa i va endur-se amb aquest documental el Premi a la Millor Pel·lícula en la passada edició del Festival de Cannes.
Fahrenheit 9/11 parteix de la polèmica elecció de George Bush com a President dels Estats Units i fa un incisiu recorregut pels quatre anys de mandat.
L’atemptat a les Torres Bessones permet explorar a Michael Moore les relacions entre la família Bush i la família Bin Laden, la trajectòria de George Bush al capdavant d’una empresa petroliera, els interessos comuns d’Estats Units i Aràbia Saudita, la llei antiterrorista, etc. Tot plegat ens condueix als recents conflictes de l’Afganistan i l’Iraq que, com molt bé sabem, responen més a interessos econòmics vinculats a l’explotació del petroli que no pas a fins humanitaris.
Aquests continguts, que podrien semblar feixucs, estan amenitzats amb abundants dosis d’ironia i del particular sentit de l’humor de Moore. Cal destacar, a més, l’excel·lent ús del muntatge: vegin la memorable seqüència en què George Bush és advertit de l’atemptat a les Torres Bessones mentre es troba de visita a una escola infantil.
Fahrenheit 9/11 constitueix una versió per al cinema dels dos llibres que Moore ha publicat darrerament (“Estúpidos hombres blancos” i “Qué han hecho con mi país, tío!”) i no deixa de ser un instrument de denuncia molt subjectiu amb una finalitat molt clara: fer fora George Bush de la Casablanca en la propera cita electoral del mes de novembre. S’acusa Michael Moore de practicar la demagogia i de ser fidel a la realitat en la mesura en què això afavoreix les seves tesis. Malgrat tot, és una pel·lícula que val la pena veure i que cada espectador jutgi a la sortida del cinema.
