La Sala Cabañes es va tornar a omplir, durant els tres dies del pont de la fira, per veure a Oliver! Com l’any passat, amb el Cercle de la vida, un nou musical ha près l’escenari de l’única sala de teatre amateur mataronina. Aquest cop amb una història de Charles Dickens, adaptada per Joan de la Creu Ballester com “El noi de l’orfenat”, que retrata les peripècies d’un noi orfe que viu en un internat i a qui la vida l’ha de dur a passar aventures i desventures abans de conèixer el seu veritable destí.
Antoni Blanch s’ha posat a la direcció d’aquest muntatge amb el gran repte de coordinar al centenar de figurants que apareixen en escena -comptant amb que una quarentena són infants-, lligar els numeros musicals amb el fil argumental i incloure les coreografies que ha treballat Gemma Bartra per a l’ocasió. Aquesta feina ha estat aconseguida amb una bona qualificació, que notifica l’empenta i il·lusió que es viu a la Sala pel teatre, i que és la que fa posible que aquestes obres, de tanta envergadura, s’hi puguin representar. I també és molt detacable l’esforç de vestuari i caracterització a que són submesos els intèrprets de l’obra.
Si observem bé, podem trobar un bon treball en l’escenografia de Jordi Ribas, que amb artilugis giratoris soluciona amb agilitat els constant canvis de decorat. Moments que algun cop esdevenen nerviosament llargs, doncs hi ha molta feina atrezzant l’escena, ja sigui de moviliari o de figurants, i que transformen els moments d’espera en un incansable letargi que s’accentua a mida que passen les tres hores que dura tot el xou.
El ritme musical no falta, les peces es van interpretant, en rigurós directe, per la petita banda o el cor que Genís Mayola batuta a joiós compàs. Com la bona feina dels joves protagonistes del musical, que sense arribar a l’adolescència, mostren un bon saber fer sobre l’escenari i molta naturalitat interpretant cant sense els galls d’algun dels grans.
El que és més inconstant és la narració de l’història d’Oliver que, conservant certa similitud amb la versió cinematogràfica del clàssic de Dickens, divaga una mica en els numeros musicals. A cops són “perquè toca” o a vegades es prolonguen massa en el lluiment escènic, això provoca que les aventures d’Oliver es vagin seccionant. I no és estrany que la petita espectadora, que interrogava constantment a la mare a la fila de darrera, no entengui la història. Doncs de per sí, les aventures d’un nen del segle XIX, Oliver, ja són prou rebuscades només cal que l’argument s’embranqui en cançons d’entreteniment perquè aquesta nena de 5 anys, i del segle XXI, hagi de qüestionar la mare per compendre què passa en escena.
L’obra llueix una remarcable bona intenció i esforç, i aconsegueix un bon entreteniment que la distingueix del bodevil que algunes ocasions s’ha pogut veure a la Sala Cabañes. Però podriem veure, tot i els bons resultats obtinguts, la narració bàsica de la història es perd en l’intent de buscar la grandiloquència de l’espectacle.
Jordi Aliberas // Freqüència Iluro
