El passat dissabte va tenir lloc a l'Arcàdia, un concert certament atípic. Aquarel·la do Brasil, una formació de curta trajectòria, va presentar els seus particulars ritmes: bossa nova, samba o afrosamba però amb regust aflamencat. Des de l'inici de la formació, Aquarel·la do Brasil s'ha bolcat a aquests ritmes brasilers, interpretant versions de les cançons més conegudes d'aquest indret. Amb aquest repertori carregat de versions, i cantades en portuguès, els Aquarel·la do Brasil van aportar un estil musical molt poc comú a les nostres terres.
El quartet format per Cristina Alzina (veu), Albert Manté (veu i cajón), Quim Bougues (guitarra espanyola) i Dani Martín (baix); va demostrar, en el concert, la feina que porta fent des de la seva formació encara no fa 2 anys.
Amb un garbuix considerable a la sala i amb algun problema amb el so, la primera part del concert es va fer difícil sentir el grup amb comoditat. Si es pot recórrer al refranyer popular hi ha una dita que diu: "A cal Ferrer, ganivet de pal". Però ja a la segona meitat, les coses van canviar. Els problemes de so es van arreglar, l'audiència empipadora va marxar, els nervis es van relaxar i les peces van agafar més força i ritme. Fins concloure el concert amb dos bisos d'allò més animats.
El concert el van saldar amb una nota considerable. Qui no va treure tant bona puntuació va ser el públic assistent, que ignorant a consciència, o no, el grup musical, va convertir el petit espai de l'Arcàdia en una taverna cridanera, sobretot a la primera part. Potser hi sobrava algú allí, i si m'ho preguntes a mi: jo venia a escoltar el concert.
Jordi Aliberas// Freqüència Iluro
