(Genova 1782-Niça 1840). Nicolò Paganini era fill d’un modest comerciant afeccionat a la mandolina. El pare va inculcar al petit Nicolò l’estudi d’aquest instrument i del violí. Paganini, amb una formació musical autodidacta, ofereix el seu primer concert públic als vuit anys. Nicolò solia actuar en esglésies, en els moments que la litúrgia permetia l’execució de peces musicals.Nicolò Paganini es dedicà també a la disciplina de la guitarra, instrument molt apreciat pels francesos durant la seva ocupació a la ciutat de Gènova. La guitarra ocupà un lloc destacat en les vetllades musicals, ja que Napoleó no només volia conquerir militarment Itàlia septentrional, sino també culturalment, introduint costums que imperaven a París.Paganini s’establí a Lucca, petita ciutat de la Toscana, l’any 1801. Durant les festes de l’Exaltació de la Santa Creu, tots els músics italians estaven convidats a exhibir les seves qualitats virtuosístiques en aquest acte. El jove Paganini va interpretar el seu acrobàtic repertori, escandalitzant al món artístic tradicional i enlluernant l’afrancesat. És a la ciutat de Lucca on Paganini inicia l’activitat com a compositor amb les “Sonates per a violí i guitarra” dedicades a Eleonora Bucchianeri i la “Sonata en La major” dedicada a la marquesa Emilia di Negro. Paganini resideix deu anys a Lucca, on coneix el govern d’Elisa Baciocchi, germana de Napoleó i duquesa de Toscana, la qual es converteix en la protectora del jove músic. Durant la seva estada a Lucca, Paganini compon una peça per a violí utilitzant només dues cordes, la més greu i la més aguda de l’instrument.L’efecte sonor és el diàleg entre dos veus, masculina i femenina, la d’Adonis i Venus respectivament.L’any 1813, Paganini es presentà a Milà impressionant a tots els professionals de l’instrument per la seva tècnica i bon gust interpretatiu. Utilitza una quarta corda del violí i amb aquesta nova habilitat aconsegueix, a la capital llombarda, sons molt aguts només acariciant les cordes de l’instrument a la vora del pont o ponticello. Després de la caiguda de Napoleó Bonaparte, Paganini dirigeix una cantata a Gènova per celebrar l’arribada dels reis Victor Manuel I i Maria Teresa, que havien recuperat el regne de Saboia. Paganini s’enfrontà amb el violinista francès Charles-Philippe Lafont, interpretant conjuntament la “Simfonia concertant en Fa M de Kreutzer. En la interpretació de lluïment individual, Paganini toca obres del mateix Kreutzer d’una forma endimoniada, lliure i amb molta agilitat i destresa. La gran aportació creativa del geni Paganini són els 24 “Capricci” op.1, obres per a violí, en les que obté les màximes possibilitats tècniques i virtuosístiques de l’instrument. En els “Capricci”, Paganini empra l’art de la variació, una de les formes més antigues de la música occidental, mostrant una expressió de modernitat i d’inventiva extraordinària.En alguns països europeus, les dots concertístiques de Paganini es van entendre com una forma d’exhibicionisme. Però homes de lletres, pintors i músics varen sentir-se atrets per la forma innovadora de tocar de Paganini. Obres com La Caccia, La risata del diavolo, Le Streghe opus 8, la Sonata appasionata per a violí i piano, els 14 quartets per a violí, viola, violoncel i guitarra, les Variacions sobre el Carnaval de Venècia i les Variacions sobre la Carmagnola, són algunes de les seves obres més carismàtiques. El poderós atractiu de les composicions de Paganini varen influenciar molts compositors del segle XIX i XX després de la seva mort. Nicolò Paganini
Paganini, amb una formació musical autodidacta, ofereix el seu primer concert públic als vuit anys
(Genova 1782-Niça 1840). Nicolò Paganini era fill d’un modest comerciant afeccionat a la mandolina. El pare va inculcar al petit Nicolò l’estudi d’aquest instrument i del violí. Paganini, amb una formació musical autodidacta, ofereix el seu primer concert públic als vuit anys. Nicolò solia actuar en esglésies, en els moments que la litúrgia permetia l’execució de peces musicals.Nicolò Paganini es dedicà també a la disciplina de la guitarra, instrument molt apreciat pels francesos durant la seva ocupació a la ciutat de Gènova. La guitarra ocupà un lloc destacat en les vetllades musicals, ja que Napoleó no només volia conquerir militarment Itàlia septentrional, sino també culturalment, introduint costums que imperaven a París.Paganini s’establí a Lucca, petita ciutat de la Toscana, l’any 1801. Durant les festes de l’Exaltació de la Santa Creu, tots els músics italians estaven convidats a exhibir les seves qualitats virtuosístiques en aquest acte. El jove Paganini va interpretar el seu acrobàtic repertori, escandalitzant al món artístic tradicional i enlluernant l’afrancesat. És a la ciutat de Lucca on Paganini inicia l’activitat com a compositor amb les “Sonates per a violí i guitarra” dedicades a Eleonora Bucchianeri i la “Sonata en La major” dedicada a la marquesa Emilia di Negro. Paganini resideix deu anys a Lucca, on coneix el govern d’Elisa Baciocchi, germana de Napoleó i duquesa de Toscana, la qual es converteix en la protectora del jove músic. Durant la seva estada a Lucca, Paganini compon una peça per a violí utilitzant només dues cordes, la més greu i la més aguda de l’instrument.L’efecte sonor és el diàleg entre dos veus, masculina i femenina, la d’Adonis i Venus respectivament.L’any 1813, Paganini es presentà a Milà impressionant a tots els professionals de l’instrument per la seva tècnica i bon gust interpretatiu. Utilitza una quarta corda del violí i amb aquesta nova habilitat aconsegueix, a la capital llombarda, sons molt aguts només acariciant les cordes de l’instrument a la vora del pont o ponticello. Després de la caiguda de Napoleó Bonaparte, Paganini dirigeix una cantata a Gènova per celebrar l’arribada dels reis Victor Manuel I i Maria Teresa, que havien recuperat el regne de Saboia. Paganini s’enfrontà amb el violinista francès Charles-Philippe Lafont, interpretant conjuntament la “Simfonia concertant en Fa M de Kreutzer. En la interpretació de lluïment individual, Paganini toca obres del mateix Kreutzer d’una forma endimoniada, lliure i amb molta agilitat i destresa. La gran aportació creativa del geni Paganini són els 24 “Capricci” op.1, obres per a violí, en les que obté les màximes possibilitats tècniques i virtuosístiques de l’instrument. En els “Capricci”, Paganini empra l’art de la variació, una de les formes més antigues de la música occidental, mostrant una expressió de modernitat i d’inventiva extraordinària.En alguns països europeus, les dots concertístiques de Paganini es van entendre com una forma d’exhibicionisme. Però homes de lletres, pintors i músics varen sentir-se atrets per la forma innovadora de tocar de Paganini. Obres com La Caccia, La risata del diavolo, Le Streghe opus 8, la Sonata appasionata per a violí i piano, els 14 quartets per a violí, viola, violoncel i guitarra, les Variacions sobre el Carnaval de Venècia i les Variacions sobre la Carmagnola, són algunes de les seves obres més carismàtiques. El poderós atractiu de les composicions de Paganini varen influenciar molts compositors del segle XIX i XX després de la seva mort. 
