Eren les onze del passat divendres i el Clap ja presentava un aspecte excepcional. Hi havia expectació per veure l’inici de la gira Power to the people de la coneguda Fundación Tony Manero, i els melancòlics dels setanta, els assidus del Clap i gent d’edat diversa no va fallar i va omplir fins la bandera la sala gran del Clap. Hores abans, vam poder entrevistar els artistes. Va ser Deliciosa Smith, baixista, qui en nom de tot el grup va respondre a les nostres preguntes, que podreu llegir aquest dimarts en aquest mateix mitjà.
Tal com ens havien anunciat, el concert va transcórrer conceptualment a través de la línia passat, present, futur. Els de la Fundación, que van comparèixer a l’escenari amb més puntualitat de l’habitual van començar la gresca amb les cançons del seu primer disc a Bikini, cançons del seu passat, les seves arrels que mai voldran oblidar. Més tard van arribar els temes del darrer disc "Looking for la fiesta", que van ser les més corejades per un públic totalment entregat als artistes.
Feia temps que ningú no connectava tant amb el públic al Clap de Mataró. A més dels disco-adictes que rejovenint-se no paraven de cantar i ballar, ningú no podia estar-se d’estar pendent de l’escenari de balllar i seguir el compàs, la comunió entre el públic i els músics era total.
Els temes més corejats van ser els coneguts Conmotion, Looking for la fiesta o el televisiu Supersexygirl amb els quals es va assolir el punt àlgid de la nit. És realment impressionant el dinamisme dalt l’escenari que aconsegueixen els músics, que porten un ritme infernal, que no paren ni un segon i que aguanten el tipus durant prop de dos hores. La secció de metall és simplement esplèndida, sorprèn, i és d’agraïr la diferència entre aquest i altres grups, la Fundación és potent, conquereix el públic a base de deixar-lo bocabadat, és el millor directe del país, un espectacle que a ningú deixa indiferent.
Després d’una primera sortida d’escena, van venir temes versionat d’altres artistes així com una primícia d’algunes de les cançons que ens presentaran al pròxim disc. Va ser un final ple de potència musical fins al darrer moment, quan després de la rigurosa presentació dels músics i del segon bis, la cortina es va abaixar, posant del punt final a un concert esplèndid, que en va tornar a tots una mica més disco-adictes. El gènere disco no està mort ni molt menys, divendres els mataronins vam ser els primers que ens vam deixar meravellar, la Fundación Tony Manero és gran, molt gran i donarà molt èxit a una música que crèiem morta.
Cugat Comas// Freqüència Iluro
