Sorprenentment, el passat divendres hi havia poca gent al Clap al punt de les onze de la nit, però, com no, gràcies a la puntualitat habitual, el concert del grup Sólo los Solo va començar quan la sala començava a fer patxoca. Eren quarts de dotze quan Griffi, un dels punxa-discos més famosos a escala nacional, feia aparició darrera la cortina i començava a escalfar un ambient fred i poc receptiu, impropi del Clap.
Al cap d’un quart d’hora, el carismàtic Juan Solo sí que aconseguia fer callar les dues-centes persones presents amb la seva aparició dalt l’escenari, plena de força i vitalitat i amb la tovallola penjada al coll, recordant-nos els boxejadors quan surten a combatre dalt de la tarima.
Ja des de la primera cançó, es va poder apreciar com és la música d’aquest grup i el concepte que tenen del hip-hop. Les comparacions amb la Mala Rodríguez, que havia triomfat setmanes abans al Clap, eren inevitables, però és pot dir que el hip-hop de Solo los Solo és més pur, més estripat, d’aquell del missatge directe sense escrúpols, que arriba a orelles de l’oient amb tota la força.
La música agredeix i entra bé, es repeteix potser una mica massa, cosa habitual quan parlem d’un estil que ja de per si és quadrat i redundant, amb poques sortides possibles del compàs, molt present i definit.
Les cançons incloïen tonades que feien bellugar el galliner mentre Juan Solo demanava que les mans s’enlairessin al ritme d’un música enganxosa que ara sí contenia melodies secundàries, perfectament definides pels jocs de cintura i braços dels cantants, i que dibuixaven una coreografia digne d’un espectacle de dansa.
Temes corejats
Els temes més populars del grup despertaven els trenta fidels que es sabien les lletres de memòria, al darrere, un públic més aviat expectant entrava definitivament en calor amb les últimes cançons abans d’un recés, tot just a la hora de concert.
El bis demanat pels aplaudiments va durar uns quinze minuts, i quan tothom creia que els artistes feien una de les seves espantades rigoroses, la cortina es va abaixar deixant a més d’un amb un pam de nas.
Potser la seva curta durada és l’epidèmia dels concerts de hip-hop, però no s’entén: igual que al concert de la Mala, els elogis que acostumen a sentir-se un cop acabat l’espectacle van convertir-se en comentaris sobre la seva fugacitat. La gent surt amb un sabor agredolç: algú que ha pagat deu euros mereix i pot reclamar més.
Cugat Comas// Freqüència Iluro
